Vine.
Acostat.
Pren-me.
Encén-te.
Neix.
Creix.
Inunda’t.
Ofega’m.
Morim
en el bes.
Quinze de desembre de 2015
dijous, 31 de desembre del 2015
dimarts, 29 de desembre del 2015
Em treus la roba tímidament
i em basteixes de la passió que s’escriu
sense mots que només es poden sentir
a la fondària del caliu dels llençols.
Acullo el bes de la paraula més tendra,
més neta i transparent que ningú mai ha dit.
Em traspasses i mor la nit als teus braços
i arraulida a ells, la meva vida fa pregó
al teu existir.
Catorze de desembre de 2015
Respira que a tu la vida et cau molt bé.
Agafa ben fort el seu timó i viu,
per abraçar-la, per viure-la al meu costat.
Junts, que tu ho saps
que res ens pot fer mal,
ni tan sols els miralls
trencats del
passat.
Junts, que tu ho saps
que les nostres ànimes,
són inesquinçable espill
l’una de
l’altra.
Catorze de desembre de 2015
diumenge, 27 de desembre del 2015
L’esgotament, com cala d’una platja abandonada,
fa sotsobrar el sentiment que abatut
s’entrega a la sorra i s’enterra
per no veure, no sentir, no tastar
el sabor que amarga i escanya.
No vol viure aspre, quan teixit de fil de seda
es reconeix, sargit dins els descosits
de tots els temps.
Tretze de desembre de 2015
dissabte, 26 de desembre del 2015
Hi ha nits que es recargola al llit
cercant l’ombra d’una lletra,
la essa de Soledat.
S'escriu mil cops la essa de la saviesa
que li va dictant el seny.
Tanca els ulls cridant al somni
de ser un ésser desitjat
i al cor, dibuixada una ce trencada,
mateix so
dissemblant significat.
Tretze de desembre de 2015
dimecres, 23 de desembre del 2015
dimarts, 22 de desembre del 2015
dilluns, 21 de desembre del 2015
M’endinso
al mar dels teus braços
i et
cabusses fins al fons del meu cos.
Naufrago
a l’illa del teu desig,
m’aferro
a la teva fèrtil mirada
i
m’enfilo a la teva paraula, per sentir
el
teu alè, que és brisa, per arribar
a la
teva terra somiada:
la
que em vaig prometre
conquerir.
Onze
de desembre de 2015
dissabte, 19 de desembre del 2015
Conec
cada mot d’aquell escrit de comiat.
Conec
cada traç dels dits de les teves mans
que
petgen en la guspira intensa de la meva pell.
Em
reconec a la línia de la teva vida
en
cada frec de palmells que fan que la meva
vulgui
ser camí de la teva.
Que
el teu mirar és el meu.
Et
conec fa temps
i Jo
no ho sabia.
Trenta
d’octubre de 2015
divendres, 18 de desembre del 2015
Cada cop que marxes deso el teu record i paraules
en una capseta que tinc a la calaixera de
l’ànima.
Tanco els ulls per tal de poder-te veure i
trobar
en la foscor un fil de claror que m’indiqui
que aquest feixuc camí que a voltes desenfrena
és el bo.
Conscient sóc que la lluita no és fàcil
en aquest corriol de sentiments i raons que
vull toll,
no assedegat a la memòria que
perenne et recorda.
Sis de desembre de 2015
dijous, 17 de desembre del 2015
A cegues, t’he vist en
la fosca
i t’he sentit respirar-me,
traspassant-me del teu
immens desig.
Encenc una espelma i
ella
em sembla veure dos
fars, les teves ninetes,
guies del teu retorn
al meu port.
Et llegeixo a les
pestanyes dels teus mots
el meu pensament
fet poema.
Vint-i nou de novembre
de 2015
dimarts, 15 de desembre del 2015
Aquest
vespre, la lluna plena brilla arborada
amb
la intensitat de milions de lluernes que surten
dels
camps per il·luminar-me l’assossegada nit.
Surto
a la balconada per llançar-li un bes
a
un gèlid vent que presentment no tresca el cor
que calenta l’aire, per dur-lo ben prop
de tu
del
teu fred jaç, per escalfar-te l’ànima.
Somric,
cansada d’una altra jornada, quan et penso
en la
dolçor del teu conegut rostre, que dibuixa
dels
teus ulls el nostre bell somni, que no és cap altre,
que
el desig que tenim d’estimar-nos
l’un de l’altre.
Vint-i-sis
de novembre de 2015
dilluns, 14 de desembre del 2015
T’escric per dir-te quan t’enyoro.
Quan surto, quan entro,
quan cuino, quan menjo.
Quan sóc veu que canta o silenci que trenca
l’albada,
quan al costat dret i dolç del meu llit
trenca la fosca i tu
no ets allà amb
mi.
T’escric amb tinta liquada d’enyor que fa que
plori
la meva ploma dibuixant-te en poema,
quan ressegueix fidelment
els teus mots.
Onze de novembre de 2015
diumenge, 13 de desembre del 2015
S’aixeca el dia amb el color de l’hivern
i la cambra sencera encara guarda
el caliu de dos cossos que es miraven
i es cremaven com pira, a la llar del seu foc.
S’aixeca el dia amb tonalitats glaçades
que fan que l’aire es pugui tallar a l’estança
a on les brases, entre cúmul de cendres, volen revifar
d’unes poques espurnes el remembrar
del bes compartit.
Vint-i-u de novembre de 2015
dijous, 10 de desembre del 2015
Sorpresa, de que la vida m’hagi triat
per seguir en el meu camí inacabat encara
de deixar-li unes poques petjades més.
Sorpresa de tanta gent que m’estima tant.
d’altra que només un xic.
Sorpresa, de que en aquest corriol m’hagis vist
i decideixis d’acabar-lo caminant
amb mi.
Dinou de novembre de 2015
dimarts, 8 de desembre del 2015
A ulls clucs, les teves mans coneixen
cada corba, cada plec de la meva pell,
equidistants d’ella que coneix el tacte
dels solcs de la teva que em descobreix.
A ulls clucs, un Sol lluent que es retira
de la vista,
en curtes, massa curtes estones
per deixar-nos gaudir d’una fosca a on podem
trobar la llum que ens declama en la joia
del
nostre vers.
Disset de novembre de 2015
dilluns, 7 de desembre del 2015
Trenca la matinada
com si no hagués estat nit,
trenca l’albada i
s’allunya la lluna de mi.
Trenca aquest fred
que glaça el temps que
trencarà l’ossada de
qui és solà al llit.
Trenca la ploma i
gita torbada la plana blanca.
Trenca abocada
l’angoixa, al suc de la memòria.
Trenca la gola per
llançar-li a l’oreig un gemec.
Trenca la nota que
trenca el silenci que
tot ho trenca.
Vint-i-quatre de
novembre de 2015
diumenge, 6 de desembre del 2015
Ningú ho hagués dit
que aquella parella de furtius amants
volguessin entrar dins la gàbia de la llar
per estimar-se, ben lliures.
Ningú ho hagués dit
que els cims d’incerteses eren molt alts,
però el seu amor era tan gran que van ressorgir
com aus que volen fer un niu que
ningú ho hagués dit.
Divuit de novembre de 2015
dissabte, 5 de desembre del 2015
Aquest novembre ens floreix
i no sé definir amb uns mots
la sensació tan poc feixuga que m’amara.
Aquest novembre tant ruixat de la pluja dels
ulls
fa un immens salt en la tardor que s’enfila
envers una altra nostra i eterna primavera.
L’hivern, passarà de llarg i nosaltres
amb ell, arraulits i junts
les seves llargues nits.
Setze de novembre de 2015
dijous, 3 de desembre del 2015
Potser
d’aquí a uns anys
jo tindré els cabells aixoplugats de neu
i tu
potser
sortiràs al carrer amb un capell
per amagar els que se t’han endut els anys.
El que el temps no podrà canviar
mai,
és la puixança d’aventurar-nos dins el color
que ens llueix a l’esperit.
Farem un passeig
de la
mà agafats,
fent una manyaga que
de cada vers ens esbossi un somriure,
al cor
i als visatges vells.
Onze de novembre de 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)