dijous, 5 de maig de 2016


Et poso el préssec de la meva pell
a les paraules de llimona que et dic.
Et poso un polsim de xocolata als ulls
per endolcir els mots.
Encara que no saps que aquests
duen la canyella no cuinada encara,
el picant del gingebre per esclarir la gola,
encara que els mots ni ho perceben.
Afegeixo un toc de mel,
per fer pa de pessic del temps
i una poma, per donar-li aquell regust
d'invents que, crec, són meus,
malgrat  jo sé,
que en aquest moment
no en sé pas res d'alquímies.
És l'instant aquest
en el que faig un pas endavant
i soc una altra que no pensa,
ni vol tan sols parlar
dels minuts que en silenci callen.
He de fugir, feréstegament com sempre,
a la cerca de les maduixetes de bosc,
en aquell indret que només
                                          conec jo.



Vint-i-tres d'abril de 2016