Avui que el vent bufa fort

i les fulles dels arbres

                                  tremolen

exhibint-se en la dansa

de la tardor d’un matí de diumenge,

cauen

         exhaustes

                        rendides

a  la música que les hi anuncia l’hivern.

Vint-i-set de gener de 2016

Onades que dansen a ritme de tramuntana

trenquen a la rocalla colpint amb l’abandó,

allà on ningú voldria finir en arenes embegudes de plor,

allà on es suïciden manques de raons.

Allà on la delusió esmicolada

es reencarnarà d’expirat passat,

per la seva Terra

                          amarada i estimada.

Vint-i-set de gener de 2016

Interpreto la meva Vida amb arpegis

de cançons d’amor i revoltes.

Llisco pel pentagrama

sostinguda pel so de les cordes

on et fas present

                             al maluc

de la meva guitarra.

T’endinses al meu clot,

allà a on em fonc

                             amb el ressò.

Vint-i-set de gener de 2016

Em faig frondosa

                            feréstega

en l’exprimir de Vida,

em faig suc d’aquella essència

de tot allò del Ser

                            d’antuvi,

de tot allò

                que em fa ser Jo mateixa.

Vint-i-set de gener de 2016

S’obren els llavis per fer manifest

d’un parell de mots.

Es perden en alfabets

de cecs

          muts

                 i sords.

Són serfs del llenguatge

           d’un bes

                         fet vers.

Vint-i-sis de gener de 2016

                                                  

Malgrat tots els torrents del món

vulguin arrencar-me del fluir de l’existir,

segueixo teixint-me la vida

reciclant-la, regenerant-la

amb fil de seda

                        com xarxa de mar.

Vint de gener de 2016

Ella li preguntà:

 - M’estimaràs tota una vida?

Ell li respongué:

 - T’estimaré dos:

                           la teva

                                      i la meva.

Disset de gener de 2016

Avui, he sentit

una mar llisa

sense onades,

cap cresta d’escuma

de penes, només la glòria

d’un cel dessobre els blaus.

Les pedres dessota

dormen trencades

                           al fons.

Setze de gener de 2016

Una dolça cançó, dos rostres

que es miren a l’espill de la cambra.

Dos llibres dessobre el llit i fulls de paper en blanc

per escriure’ns una bella història que és nostra.

Les hores passen com sempre,

abans i de vegades tenia por i ara ja no.

El temps no és el meu enemic si el visc tal com ve.

I jo vull que sigui així doncs em dóna un sublim present

i un bon farcell de records

                                         que guardo dessota el coixí.

Nou de gener de 2016

Suro en aquest espai

i aleno un buf conegut d’oxigen

que torna als meus pulmons

i exhalo neguits antics que m’ofegaven.

Deixo entrar la claror

que em permet entre guspires

tornar al meu entrellat.

I em faig aigua i foc

i aquell vent que mou la terra

                                               que sóc.

Vuit de gener de 2016

I no m’estafo, ni a ningú ensarrono quan dic

que m’he esforçat i he tingut fe,

he creat, compartit i he après a estimar.

Però dessobre d’aquestes coses vitals,

la immensa capacitat d’estudiar-me

inhalant i exhalant esbatecs del respirar,

fent la tria de fets que vull en el present

i d’altres que deixaré al passat sense oblit.

He sentit al meu pols aprofundit fins el mai,

única opció per poder-me tornar

de mi mateixa

                        a captivar.

Trenta de desembre de 2015

Encara li costa clamar amb la veu tot allò

que parla dels deliris i d’emocions

                                                   que s’alenen de la pell.

Li agrada més que hom s’endinsi a la seva mirada

a on el sentiment és com un llibre obert

i viu lliure la diafanitat del que sent doncs

no ni ha cap mot que no es xopi de llàgrimes,

ni de riures, ni nostàlgies tan com ho fa el miratge

que mai és igual

                          sempre canvia

                                                  tal com la Vida ho fa.

Vint-i-nou de desembre de 2015

A cops, l’ànima s’escapa del cos

i surt al pati a jugar amb el desconsol.

A cops, no vol tornar

                                  ha perdut la raó

i fa un passeig pel bosc per trobar-se amb la calma,

s’alimenta del fruits de la tardor i torna quan a l’hivern

li cal l’escalfor de sentir-se acompanyada

de les notes que li arriben de l’ànima que l’espera,

escrivint-li una història

                                       d’anades i tornades.

Setze de desembre de 2015

Creiem en el dret a viure pels nostres somriures,

ens prometem de per vida creant lligams invencibles

que no ens permetran ser lliures, només que respirant

l’aire de les albades i la llum de fosques nits

per no ofegar el sentiment.

No ens marquem la vida com una arribada a un lloc,

ens delerem amb viure la Vida tal com un advent.

Moren les erugues del nostre bes a on reneixen

com papallones en una llibertat feta del foc

de la nostra, que en un estat d’ebrietat ens deslliga

del temps, dels cossos

                                 i s’escriu als núvols en vers.

Vint-i-vuit de desembre de 2015

Camina i sent el dolor de les petjades d’altres.

Jugant a fet i amagar només vol un lloc a on celar-se.

Serà dins el cor de qui hagi pogut travessar el viarany

adust i pedregós a on un dia va estar a punt de perdre

la raó  que ara asserenada acull d’una manera senzilla l’amor.

Quan haurà conquerit la fortalesa podrà sentir el cant

d’un ocell blau en la llibertat absoluta de tornar

a estimar defora

                             el cau del passat.

Vint-i-set de desembre de 2015

Signo un pacte amb la felicitat,

decideixo viure lliure de penes

i de nostàlgies...

Signo un pacte amb la vida,

el signo amb vermell de la meva sang

que tenyeix les lletres que escriu

la meva ànima que alegrament

                                                em dansa.

Vint-i-tres de desembre de 2015

Insurgent de la teva absència

temptant-la en un assaig d’abdicar.

No tenim cançó de batalles,

que Tu i Jo no ens volem en revoltes

i assaborim algunes que t’arromanço

a les tardes, capvespres i nits.

Segueixo cantant malgrat no hi ets

i et segueixo escoltant dins la música

que em parla amb deler

                                          del nostre vers.

Vint-i-ú de desembre de 2015

L’home que jo estimo

quan em mira es diu tendresa,

quan em parla una cançó,

quan estima les meves tecles

amb la passió

                     dels seus dits.

L’home que estimo, quan em besa...

Ai! quan em besa!

La meva follia segrestada

pels seus llavis vehements.

Divuit de desembre de 2015