divendres, 21 d’octubre del 2016


Espavila aquesta mena de bressoleig
d'un tren que no et permet dormir,
sinó badar encara més les ninetes,
per observar discretament,
les inconegudes cares
que sotgen el moviment de la teva ploma
amb l'afany de saber
si escrius d'elles o de tu mateixa.
Tens una melodia encapsada a l'oïda
que et fa lleuger tot el camí,
que de mica en mica, restarà rere teu
i penses en  tot allò que t'espera.
Voldries escriure amb la celeritat
que du la llum que avui et rutila
per acabar aquest poema,
abans no fineixi aquest quotidià trajecte.


Trenta de maig de 2016

dimarts, 18 d’octubre del 2016


La vulnerabilitat se't trenca,
en el gest d'un dels seus mots
que semblen extrets d'una cova,
com pedres precioses.
En treus l'essència
i poleixes les paraules que escriu,
reservant-ne un bocí de terra,
com tresor, a les butxaques,
per no fer fonedís el rastre
que t'ha dut al teu poeta.


Vint-i-nou de maig de 2016

dilluns, 17 d’octubre del 2016


Has desat els mals presagis
allà a on l'ombra es vesteix.
T'apamen les hores
sustentant l'espurna del viure
que breu, comparteixes amb l'estima
de qui en aquesta senda t'acompanya.
La implacable dimensió del temps,
és la que et dóna l'esma per seguir
cobrint amb catifes de mots
tot el que et queda encara per viure.



Trenta-u de maig de 2016

diumenge, 16 d’octubre del 2016


Has estat tants anys sense caminar
més que unes passes
que ara vols córrer
i les forces et manquen just en el moment
en que algunes finestres se't baden.
Potser és que t'has fet gran
i no vols que aquell bri s'escapoleixi
ni la claror que et desperta ara,
quan ho creies tot oblidat.
Has de prendre cura i parar.
Corres el risc de tornar a naufragar
si la imprudència et torna a fer el salt.


Tres de juny de 2016

És que ja no pots creure
ni ens els mites ni els déus?
Potser ha arribat l'horabaixa
d'aquests tipus de creences.
Potser,
aquesta és primera albada
que mires d'apamar a ser
i sempre ser.
Prendre consciència del que ets
i no pretendre a ser més.
Desprendre't d'egos i fal·làcies
i ser,
per viure més dignament.



Dos de juny de 2016

dissabte, 15 d’octubre del 2016


Voldries recuperar rajolins de llàgrimes
que van esdevenir onades i es van fondre
amb el fons de l'oceà,
deixant erms camps on abans creixien paraules,
on tot era vers, per fruitar el nom dels poemes.
Hauràs de fer-te tsunami de tu mateixa
i ofegar-te per després renéixer.
Potser hauràs de tornar a plorar
amb gotes de goig i fer-te broll
dins la teva terra per xopar-la de nou
i permetre't ser tu la paraula,
créixer i ser vers.
Fluir i més tard florir abans de la verema
per beure't el suc del teu recull.



Dotze de juliol de 2016

divendres, 14 d’octubre del 2016

Quan el teu record aprèn i desaprèn
per on creuar el riu de la vida,
deses l’orgull amagat,
secretament,
als indret a on ni tu mateixa
el podràs recuperar mai.
I a cada pas,
sacseges un bocí d’ell,
fent-lo oblit a la memòria.
Cada matí et rentes la mirada
amb el naufragi del darrer jorn
i assoleixes els reptes de les creences
a on s’havia extraviat la fe.
La incertesa vol el teu ofec
però et tempta l’esper de ser tu mateix.


© Carme Mitjavila

dijous, 13 d’octubre del 2016

DEIXA’M

Deixa'm créixer,
que vull ser el cim de la muntanya
que ningú ha escalat mai.
Deixa'm caminar,
que vull travessar camins i camps,
encara per descobrir.
Deixa'm volar,
deixa'm ser lliure com aquell ocell
que ve, marxa i torna a revenir,
per escriure't amb la seva ploma
tot el que vols sentir.
Dins l'espessor dels seus cabells de castanyer
es van dipositant petits flocs de neu.
Els anys no l'enganyen.
Dins la seva arrel, el seu cor s'escampa
                                                             fluint
fins un mar roig que bressola aquella barca
que l'ha de dur, travessant la foscor de l'obscur,
a la claror d'un cel que perfora tenebres.
Dins la quimera pura d'una il·lusió
l'ànima esdevé alquímia transparent
i es perd dins la tardor dels seus ulls
fins que ensopega amb el delta del seu cos.

© Carme Mitjavila

“Trencant el vers”