Espavila aquesta mena de bressoleig

d'un tren que no et permet dormir,

sinó badar encara més les ninetes,

per observar discretament,

les inconegudes cares

que sotgen el moviment de la teva ploma

amb l'afany de saber

si escrius d'elles o de tu mateixa.

Tens una melodia encapsada a l'oïda

que et fa lleuger tot el camí,

que de mica en mica, restarà rere teu

i penses en  tot allò que t'espera.

Voldries escriure amb la celeritat

que du la llum que avui et rutila

per acabar aquest poema,

abans no fineixi aquest quotidià trajecte.

Trenta de maig de 2016

La vulnerabilitat se't trenca,

en el gest d'un dels seus mots

que semblen extrets d'una cova,

com pedres precioses.

En treus l'essència

i poleixes les paraules que escriu,

reservant-ne un bocí de terra,

com tresor, a les butxaques,

per no fer fonedís el rastre

que t'ha dut al teu poeta.

Vint-i-nou de maig de 2016

Has desat els mals presagis

allà a on l'ombra es vesteix.

T'apamen les hores

sustentant l'espurna del viure

que breu, comparteixes amb l'estima

de qui en aquesta senda t'acompanya.

La implacable dimensió del temps,

és la que et dóna l'esma per seguir

cobrint amb catifes de mots

tot el que et queda encara per viure.

Trenta-u de maig de 2016

Has estat tants anys sense caminar

més que unes passes

que ara vols córrer

i les forces et manquen just en el moment

en que algunes finestres se't baden.

Potser és que t'has fet gran

i no vols que aquell bri s'escapoleixi

ni la claror que et desperta ara,

quan ho creies tot oblidat.

Has de prendre cura i parar.

Corres el risc de tornar a naufragar

si la imprudència et torna a fer el salt.

Tres de juny de 2016

És que ja no pots creure

ni ens els mites ni els déus?

Potser ha arribat l'horabaixa

d'aquests tipus de creences.

Potser,

aquesta és primera albada

que mires d'apamar a ser

i sempre ser.

Prendre consciència del que ets

i no pretendre a ser més.

Desprendre't d'egos i fal·làcies

i ser,

per viure més dignament.

Dos de juny de 2016

Voldries recuperar rajolins de llàgrimes

que van esdevenir onades i es van fondre

amb el fons de l'oceà,

deixant erms camps on abans creixien paraules,

on tot era vers, per fruitar el nom dels poemes.

Hauràs de fer-te tsunami de tu mateixa

i ofegar-te per després renéixer.

Potser hauràs de tornar a plorar

amb gotes de goig i fer-te broll

dins la teva terra per xopar-la de nou

i permetre't ser tu la paraula,

créixer i ser vers.

Fluir i més tard florir abans de la verema

per beure't el suc del teu recull.

Dotze de juliol de 2016

Quan el teu record aprèn i desaprèn

per on creuar el riu de la vida,

deses l’orgull amagat,

secretament,

als indret a on ni tu mateixa

el podràs recuperar mai.

I a cada pas,

sacseges un bocí d’ell,

fent-lo oblit a la memòria.

Cada matí et rentes la mirada

amb el naufragi del darrer jorn

i assoleixes els reptes de les creences

a on s’havia extraviat la fe.

La incertesa vol el teu ofec

però et tempta l’esper de ser tu mateix.

© Carme Mitjavila

DEIXA’M

Deixa'm créixer,

que vull ser el cim de la muntanya

que ningú ha escalat mai.

Deixa'm caminar,

que vull travessar camins i camps,

encara per descobrir.

Deixa'm volar,

deixa'm ser lliure com aquell ocell

que ve, marxa i torna a revenir,

per escriure't amb la seva ploma

tot el que vols sentir.

Dins l'espessor dels seus cabells de castanyer

es van dipositant petits flocs de neu.

Els anys no l'enganyen.

Dins la seva arrel, el seu cor s'escampa

                                                             fluint

fins un mar roig que bressola aquella barca

que l'ha de dur, travessant la foscor de l'obscur,

a la claror d'un cel que perfora tenebres.

Dins la quimera pura d'una il·lusió

l'ànima esdevé alquímia transparent

i es perd dins la tardor dels seus ulls

fins que ensopega amb el delta del seu cos.

© Carme Mitjavila

“Trencant el vers”