Li dono un bany de sentiment

als bruts pensaments

que han ensutjat als bons.

Estaven coberts de la pols

d’haver caminat sense posar fi.

I quan creia que havia arribat,

al final es descobreix

                                 un altre teló,

un altre escenari, i sento el paisatge

que em crida en trams acompanyada,

els més durs de la mà de la soledat,

que es fa aigua i em renta

                                         i torna a marxar,

deixant-me més serena i més forta

per resistir un altre tram de camí.

Vint-i-dos de febrer de 2016

Abaixo les persianes de casa

en un intent de perdre de vista

la nit que el dia ha disfressat de

de núvols que fan plorar als estels.

Abaixo les parpelles

i lliure

           em faig far

amb la claror d'una sola espelma

que em du al port

                           on el silenci m'atén.

Vint i set de febrer de 2016

Ni tota la calamarsa

ni l'amuntegada neu

que cobria el sòl de l'anima

van poder amb el resistir del caliu

d'aquelles tendres paraules

que descrivien una història de foc.

Tot es desfà,

mai més ha fet fred,

resten a la frontera els mots

per si un dia marxessis

                                    lluny de mi.

Vint de febrer de 2016

Em deixo guiar a cegues

per aquell fil de seda

i trobo un altre nus

que em desespera.

Tot i així passejo recta,

travessant els filaments

d’aquells que m’entorpeixen

i que a la fi

                   només són espectres.

Vuit de febrer de 2016

És tard,

la fosca s'ha engolit el dia,

la lluna no brilla,

com òliba que tot ho vol veure

en la quietud de la lluna nova

emparro la vista fins tocar un cel

revessat de lúcids estels.

Em faig constel·lació

quan la teva mirada de foc

travessa i em pren

                             la meva.

Deu de febrer de 2016

Tenia l'ànima esquerdada,

vaporitzada la pensa,

les mans buides de certeses

i el cor fos

                 com si la sang fos plom.

Ni forces per caure al buit,

surant dins un aire lleu

entre el dia i la nit,

fugint del més agut desconsol

que li produïa el pes del seu cos.

Setze de febrer de 2016 

Un dia com avui,

vaig intentar traspassar el mirall

que amagava la meva mirada

i vaig trencar-me en mil bocins

quan el mur que cobria

l’esquena de l’espill,

el vaig mal trobar ben buit de paraules.

Molts anys després,

i un dia com avui,

encara enganxant retalls d’una vida

que un dia vaig convertir en trencaclosques

de falses veritats que eren certes

i que l’interior, temporalment cec,

                                                     no veia.

Setze de febrer de 2016

Teixint i teixint la vida

no me’n vaig adonar

que jo ja estava teixida

i atrapada en la pròpia teranyina

que jo mateixa havia teixit.

Me'n vaig adonar

que encara penjava un fil

per teixir un pont fet de fina seda

per tal de que el sentiment

                                         fes camí.

Setze de febrer de 2016

Cada dia obro les finestres

de la meva llar a un món

que em regala somriures i abraçades,

que em sadolla de pures paraules.

Com bon ocell que sóc,

torno al meu niu ben carregada

per fer-me regalim de cel

i fer-li un poema a l’amant

que allà m’espera

                            a bell lloc.

Setze de febrer de 2016

Retrobo el corriol

d'antigues petjades d'una infantesa

fent una drecera molt recta.

Camino i veig com es torça el camí

que pertanyia a l'adolescència.

Després, un salt que no vull recordar.

Em trobo meditant a la fi d'aquest tram,

i sent conscient torno al transitar

dessobre la tolla inconsciència

– aquest cop de puntetes –

sentint-me ballarina,

aprenenta d'uns balls

                                 que donen vida.

I aquesta és la dansa que em fa sentir viva.

I visc el somrís  d'aquest viure.

Setze de febrer de 2016 

Recordo tantes nits de mitja lluna

submergida dins les boires

com totes les arrels

de tots els arbres fruiters

que vaig sembrar dins meu.

Vivíem tots l'ombra d'un somni.

El pensament desperta, i reneixo

enmig de les fulles seques

dels mots que creixien bords

i el sentiment surt del clot on dormia.

El sol escalfa la meva terra

i s'asseca aquelles llàgrimes de sal

que mataven l'esperança

                                     dels meus brolls.

Setze de febrer de 2016

S’allisa el temps

i el meu interior amb ell.

La motxilla es fa lleugera

ara que em reconec en el camí

que amagat sempre ha esperat

a que vencés les pors

d’escalar unes muntanyes abruptes

que al raciocini obturaven

                                         a cada pas.

Setze de febrer de 2016

Les coses aniran canviant…

Si cal faré la immensa

                                   i assenyada bogeria

de canviar el que mai

                                  he pogut fer.

Vint-i-set de gener de 2016

Hi ha moments que esdevinc llum

quan succeeixo embolcallada

de persones que són estels

i em fan volar

                      com si fós àngel.

Per uns instants

                           em sento Cel

                                                asterisme fugaç.

I gravito en l’espai

                               en el que Jo sóc.

Vint-i-set de gener de 2016

Després de tot el que hem viscut...

no et preguntaré

                          si vols casar-te

                                                  amb mi.

La qüestió és

                     si vols envellir

                                            amb mi.

Vint-i-set de gener de 2016

Mots que en erupcions de l'ànima,

fan davallada de magma

per la vall de la sina d'un vers.

Llisca per l'entrecuix del poema

abrusadora torrentera,

incandescent

                     quan s'aplega

al cràter, a on serà coberta

de liquada i abrusadora cendra.

Tretze de febrer de 2016

Tinc una fotografia al cap.

Era de colors i ara s'ha destenyit

de negres i blancs esgrogueïts pel temps.

No existeix el  gris d'un cel

que sense llum ni to

no entreveu la claror d'uns mots.

Entre matisos d'aquest encara verd hivern,

es va calant i enfarinant

                                      l'interior de la meva ossada. 

Dotze de febrer de 2016

No vull Ser propietària del Món.

Vull llogar temps per no haver-lo de vendre.

I el  llogo,              

que si pogués el compraria.

No importa el seu cost,

el temps no té preu.

Té el valor de regatejar-li a la Vida

tots els instants que em queden

                                                  per viure.

Vint-i-set de gener de 2016

Diuen de tu

                    que provoques sentiments

                                                             amb les paraules.

Crec sincerament

                          que no incites

                                                excites sentiments.

Ets l’assaltador de cors

                                     de qui enamorada en sóc

                                                                           dels mots.

Vint-i-set de gener de 2016

                           

Tenia l'ànima esquerdada,

vaporitzada la pensa,

les mans buides de certeses

i el cor fos

                com si la sang fos plom.

Ni forces per caure al buit,

surant dins un aire lleu

entre el dia i la nit,

fugint del més agut desconsol

que li produïa el pes del seu cos.

Setze de febrer de 2016 

S’imagina muntanya desitjosa de ser escalada

sense temor a la seva petjada, atzarosa

de que els seus dits s’agafin fort

a la seva geologia feta de rocalla

per ser cimall conquerit.

Protectora a la nit, s’imagina ser alberg

fet de branques abraçades al seu arbre,

en el declinar d’un cos extenuat

d’excavar una cova

                                dessota la seva falda.

Vuit de febrer de 2016

Tants anys de parets  blanques

confiades de ser engalanades.

Tants anys per clavar el clau

d’un quadre que havia de ser Vida.

Tants anys

                  i ara el tenia

                                        el que la definia.

En breu temps s’havia tornat

esborrany de colors que es difumina

i no sabria calcular el temps que li calia

per ser pintura

                       o adorn.                 

Només li calia menester,

ser reblerta dels matisos

un dia imaginats

                           a la seva llar.

.

Set de febrer de 2016

En l’instant en que em sento caure a l’avern

la lluna em projecta en un llambrec

i m’agafo a ell desesperadament

i em faig raig i broll d’esperança

per gaudir del Sol que no ha mort i viu en mi.

La miro i li suplico un sol desig:

- No em deixis caure un altre cop,

no deixis que es malmeti el sentiment,

que presa i encesa

                            Sóc d’ell.

                         

Vint-i-set de gener de 2016

Frec a frec

                 palmells oberts

mirades netes

                      transparents.

Les pells

              coincideixen,

els llavis recitadors

                               s’encoratgen.

Fan palpeig

                   en el bes.

Vint-i-set de gener de 2016

Per creure en Ella s’ho va jugar tot

inclosa la seva ànima.

L’aposta era massa segura i tan clara...

Ella, tornant a un joc de tendresa

i a la placidesa d’uns palmells

i d’uns dits que la fan ser poema.

Es bressolen l’un a l’altre dessobre d’un vers,

es fan còmplices de la seva història

que tot just comença ara

                                       i ara els amanyaga.

Nou de gener de 2016

El món creant quilòmetres de murs,

s’ha perdut en el conscient camí

desprotegint del recer a la part humana

que espera trobar una escletxa

per veure una mica de llum,

per saber-s'hi d’un sostre.

Que el cel ras és bon trespol,

malgrat no ho és en el sentir del glaç.

En quin traç de camí s’han quedat

les restes d’una utopia

                                   que ens feia somiar?

Vint-i-set de gener de 2016