S’allisa el temps
i el meu interior amb ell.
La motxilla es fa lleugera
ara que em reconec en el camí
que amagat sempre ha esperat
a que vencés les pors
d’escalar unes muntanyes abruptes
que al raciocini obturaven
a cada
pas.
Setze de febrer de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada