Retrobo el corriol
d'antigues petjades d'una infantesa
fent una drecera molt recta.
Camino i veig com es torça el camí
que pertanyia a l'adolescència.
Després, un salt que no vull recordar.
Em trobo meditant a la fi d'aquest tram,
i sent conscient torno al transitar
dessobre la tolla inconsciència
– aquest cop de puntetes –
sentint-me ballarina,
aprenenta d'uns balls
que donen
vida.
I aquesta és la dansa que em fa sentir viva.
I visc el somrís
d'aquest viure.
Setze de febrer de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada