Sento tant,

tant, que ho vulguis capissar tot

i que no comprenguis res...

Ni jo mateixa ho puc avenir.

Només vull que assimilis

que no pots intuir res,

doncs jo no copso res

i res no puc fer-te concebre.

Sento tant,

tant, no donar-te la mà

però no puc trobar la meva

només que, en unes paraules

que no et sabria explicar,

doncs són mots d'aquell sentiment

que en un jutjat

                         no tenen arguments.

Vint-i-quatre de març de 2016

Despertem a la vida

dins un jaç desfet a la matinada

a on hem deixat la petja

d'uns gens coneguts,

que en forma de manyagues

han donat pas al joc de viure.

I tot s'oblida,

en aquesta nit

que crema i ens desfà.

Tanquem els ull,

els palmells fosos,

l'instint tranquil.

S'acaba el joc i com nadons

ens acluquem dins el somni.

I tot s'oblida,

en aquesta nit

que crema i ens desfà.

I s'oblida tot

                    en aquesta nit

on ja només es demora

aquell bleix d'una espelma.

Tretze de març de 2016

Has tingut un mal dia

i l'única cosa que tens al cap

es alleugerir les teves paraules

cap al caliu d'una veu que t'aplaca.

Tot es desfà

                   tot el que neguiteja,

amb aquell to d'aquella nota

                                              que t'espera.

Tretze de març de 2016

Arrelada estava a una terra,

resignada a patir sequera rere sequera,

fins que uns mots la van despertar.

Ara sap que ella és terra lliure

i es transmuta en natura

                                       i es fa arbre,

a on prenen les flors que no marciran

de la llavor que algú va plantar

la darrera primavera.

Onze de març de 2016

Ves-hi,

mirat a l'espill de l'ànima,

directament

                  mira't als ulls

i reiterat que t'agrades,

tal com eres,

tal com et van fer,

i la bellesa s'obrirà

com el faiçó d'un somrís.

Deu de març de 2016

Tot el pes de les paraules

dessobre la corda fluixa,

murmurant en el silenci

de l’equilibri que les durà

a l’altre cap del pont,

revessant un vers a cada pas

i al final del camí

                            esdevindran poema.

Set de març de 2016

El silenci pretenent emmudir

a unes pells que volen cridar

als vents

              que les hi facin sentir,

la galerna que sacseja

la perspiració d'uns cossos

que es fan pluja nua

després de ser mar d'abraçades

al jaç que els fa navegar.

Set de març de 2016

El vent em du unes quantes lletres

i la meva ploma es mou

com despertant de letargia,

rodola per desvetllar-me

i no em perdi aquest instant,

i el deixi en el record escrit,

esguard del pensament

que barreja mots

per fer-se vers

                       i després poema,

gravat com un disc vell de pedra

als sentits

                 que s'escolten l'ahir.

Set de març de 2016

T'esperava totes les nits,

aquelles que resulten tan llargues,

en les que l'insomni obligat

estimulava a fer de l'amor paraules.

T'esperava com la foscor

que esvaeix el deix de la realitat

per denudar totes les capes dels mots.

T’esperava

                    i t’he esperat,

bevent-nos la seducció a glops

com si fóssim la millor collita d'un vi.

Però aquell alè...

Ai! Aquell alè

                      mai va arribar.

Tres de març de 2016

Em poso aquell vestit de festa mai estrenat

i baixo a la bodega

amb aquelles precioses sabates de ball ,

per beure'm, i dansar un a un,

tots el poemes que vaig plorar

dins tantes ampolles de vi

que mai ens vàrem beure.

Unes, encara tenen

el sabor afruitat d’aquell temps gaudit.

D’altres, el regust de la jove acidesa

d’un temps

                   mai viscut.

Vint-i-nou de febrer de 2016

Desig té de ser missatge,

passatgera d’un envàs

que algú va llençar a l'oceà.

Desig d'arribar a una platja

i passats uns anys ser trobada

per aquella nena que recorda

quan collia petxines.

Desig de ser alliberada

d’aquella mudesa de mots

que mai a ningú ha explicat.

Ha estat tancada molt de temps,

per la por

               a naufragar.

Vint-i-nou de febrer de 2016

Veig passar la silueta del temps

i agafo el volant d'un vers

i marxo ben lluny,Veig passar la silueta del temps

i agafo el volant d'un vers

i marxo ben lluny,

sense saber si he d'anar

cap al nord o cap al sud.

Agafo el fruit d'un arbre proper

i faig una mossegada de vida,

el seu sabor em farà saber

en quin punt cardinal és el meu cos,

que s'ha perdut i es troba

a una encreuada de corriols

a on no viu

                  ni es reconeix.

Vint-i nou de febrer de 2016

Cerco aquelles estonetes

barrejades d’alegries i tristors,

percaço el despertar, sense presses,

d’unes postes de sol,

on veia desaparèixer la primavera

que donava pas al fred de l'hivern

i al somni d’aquell vell estiu

que lliurava batalles

                                 contra el temps,

per no deixar-me atrapar

per la successió de la tardor.

Esbrino aquells instants, on tot un dia

podia ser una llarga estació

i en una petita estoneta,

s'esqueia tota una vida.

Vint-i-nou de febrer de 2016

Li escric a la natura una lletra

explicant-li la falta que em fa.

Li demano que li digui al vent

que em llegui uns quants mots

que m’expressin com són els dies,

si l’ordi ha guanyat la terra,

si les roselles revindran als camps,

allà,

       a on el meu mirar

                                  ho pugui abastar.

Vint-i-vuit de febrer de 2016

Posem a la venda paraules

fetes d'amor i tendresa

per exaltar l'ull del sentiment

de qui li cal la vivesa

d'una espurna que fa seva.

El cor aliè els fa seus,

aquests sentits que només són planys

perduts

            en un mar de nostàlgies,

volença de ser el port que van ser,

naveguen

              sense cap bri de vent

amb les veles enceses.

Tan sols una  franja de l'horitzó

els fa infinits.

Vint-i-vuit de febrer de 2016

Avui,

el vent em du glopades d'oxigen,

la flaire dels pins i unes poques flors

d'ametllers que s'escapen volant de les mans,

els pulmons baden en el deixondir

i sacsegen la pols de l''ahir,

on el paisatge s'ofegava en perpètua obscuritat.

Avui,

l'aire net reneix tímidament,

després d'haver sofert la tempesta

que feia tremolar els camps

on creixien les paraules,

acaronant aquella llavor

                                      que vaig sembrar.

Vint-i-vuit de febrer de 2016

Cremada pel sol,

tan sols la pluja ruixava les seves arrels.

La flor dorm

a on l'hivern no ha fet manifest

i no ha perdut ni el verd

                                       ni l'esper.

La vida s'asseu al seu flanc

pacient i atesa al seu florir,

i ho fa en l'esguard dels colors

que l'acompanyen

                           dies i nits. 

Vint-i-set de febrer de 2016

Els núvols s'escampen pel cel

i el pensament esbatana aquella clariana

on tot plou i per tots llocs.

Plou a les paraules

que parlen de deserts

o del fruit que donen els llimoners,

de les tolles flors dels ametllers

que des de la balconada entreveig

i d'aquell gessamí mort,

on tinc aplegats els records

en aquella llar de foc

que es va incendiar una tèrbola nit.

Volia cremar-ho tot,

volia oblidar...

                        qui sóc.

Vint-i-set de febrer de 2016

Sento les teves petjades a la teulada

on s’esguarden els somnis,

i sento el teu miol

que em crida a badar la finestra

perquè restis així,

                           arraulit a mi,

ocupant l’espai ofert.

Ens fem zoologia de mots i paraules

mentre em danses amb una ploma que duies

la darrera vegada

                           que sempre és avui.

I danso la llibertat del vol

que em dóna aquest viure.

Vint de febrer de 2016