Una dolça cançó, dos rostres
que es miren a l’espill de la cambra.
Dos llibres dessobre el llit i fulls de paper
en blanc
per escriure’ns una bella història que és
nostra.
Les hores passen com sempre,
abans i de vegades tenia por i ara ja no.
El temps no és el meu enemic si el visc tal
com ve.
I jo vull que sigui així doncs em dóna un
sublim present
i un bon farcell de records
que guardo dessota el coixí.
Nou de gener de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada