No vull més aquestes botes que em serren,

vull sentir l'arena de la platja com s'escola

entre mans i dits.

Submergir-me en la mar

i deixar-me amarar per una sal

que no suri de les meves llàgrimes.

Vull que una part de mi reneixi

en la fresca i alegre manyaga

quan trenca la onada

                                  i em dóna esma,

em dóna força i em bressola dolçament.

Vint-i-dos d'abril de 2016

Es va preguntar

si estava cansada de la vida

i el temps li va respondre

que només volia el reposar d'un temps.

Es va preguntar fins quan plouria

i la ploma de l'ocell va escriure la resposta

que té el color de l'esper.

Ella es va preguntar quan sortiria el sol

i el mirall li va indicar que obrís el finestró,

que el dibuixés

                        i regalés

la llum del seu interior.

Vint-i-dos d'abril de 2016

Guardo una mica de caliu a l'ànima

embolcallada d'un cos fred de coratge.

No sé com dir-t'ho, no sé què fer.

Tinc un missatge, la teva veu,

la que em bressola,

la que em diu que sóc forta.

I jo et crec,

com si d'una pregària es tractés, jo et crec.

Mai vaig a missa, ho vaig deixar de fer.

Però tot i així

                         jo et crec.

Vint-i-dos d'abril de 2016

Em pregunto si hi ha alguna cosa millor

que qüestionar-se sobre la raons que et porten

a un camí que no volies.

Algunes dades les vols retenir,

aquelles que fan que s'exhali el baf reconegut

de l'esper quan em dones la mà

i em dius que em despreocupi de conegudes cabòries

amb el conhort que el teu mirar transmet,

quan em llegeixes el desesper i la impotència

per sentir que no puc entregar-te res més.

Ara un silenci, després llàgrimes.

I tu, assoleixes aquell somriure desitjat,

tu... i la teva paciència amb els meus deliris.

Em calmes amb la manyaga,

em beses

              i torno a ser jo.

Vint-i-dos d'abril de 2016

Encara hi ha neu a una part de la meva terra

i no tinc la claredat per distingir el seu blanc

perquè només veig el contrast del negre de les nits

que gaudeixen poc de les llunes noves

que aviat es fan velles i mai són plenes.

Encara no he anat als camps a mirar-li la cara al cel,

a escoltar els ocells, a jugar amb les roselles.

Encara sóc aquí escrivint

                                        de blancs i negres

i m'estic perdent una vida sencera.

Em posaré el vestit de passejar i caminaré

difosa en els colors que volen sorprendre'm.

Vint-i-dos d'abril de 2016

Cada nit,

just a l'escaire fosc de la cambra

m'espera l'ombra insomne del dia

que ha estat confiada, impacient,

per ser el desvetllament conscient

de que el somni agradable d'abans

es restitueixi com antigament ho feia

a la ment que vol el repòs

de les forces perdudes

                                  fa tant...

La inèrcia obliga a cloure les pipelles

mentre els maxil·lars s'estrenyen

sense volença ni desig de despertar.

Aigües volvoses t'ofeguen quan plouen

dedins el cel de l'ànima

i et lleves amb l'apatia de forçar uns mots

que et claregin el que ets

                                       i el que no...

Penses en quimeres i escrius,

com si res del que estàs vivint interessés.

Penses i mous els dits, mous el paper

per fer un esborrany que narri l'instant

de la relació amb el teu sentiment.

Vint-i-dos d'abril de 2016

Sóc blanc de les teves paraules,

punt de mira sóc, el teu,

que va més enllà de l'aire.

Dispares els teus mots com dards

que es claven just allà, en el meu respirar.

Duen aquell verí que no mata,

només dulcifica els moments

en la lletania d'aquesta tarda,

a on sembla que els blaus surin

del fons a on sóc arrelada.

I la terra s'ennegreix,

mentre Tu i Jo dansem

difosos en el temps

                              que s'escapa.

Divuit d'abril de 2016

Tanco els ulls

                        i viatjo al país

on habiten totes les paraules.

Engoleixo mil històries

de cavallers i poetes,

de roses i de princeses.

Navego en llegendes i poemes,

d'amor o de misèria.

Els teus mots em vesteixen

amb els pètals d'una rosa tendra.

Sant Jordi’16

Vint-i-tres d'abril de 2016

Et vaig conèixer la darrera primavera

i ens ha passat el temps

com el revenir dels falciots.

Ens hem regalat de moments,

d'incerteses i promeses,

ens hem impregnat del nostre sabor,

del nostre saber i una mica de bon fer.

Ens hem amarat de petons i paraules,

possibles còmplices,

de que en quatre estacions

haguem mort i florit

en braços l'un de l'altre.

Catorze d'abril de 2016

Del pessigollejar,

patit per tants a l’estómac,

troben la seva sortida infinits mots

que volen ser esclat de la pell.

Pugen per fer tast dels sentits.

Et puc llegir a la mirada

                                          i en el bes

i et segrego de dolça essència

quan recito el teu llibre,

quan Tu i Jo ens fem poema.

Catorze d'abril de 2016

Fineix el dia

amb el perfil dels arbres

fixat a la mirada.

Unes ombres que espanten les flors

que tanquen els pètals copsades,

en la fresca i silent solana

d'aquesta vesprada.

Un llibre, la música

                                  i una mà estimada

fan que la solitud

s’hagi amagat i perdut.

I jo, no demando per ella,

no captiva el pensament de fer la cerca

per fer trobadissa amb ella

en aquest instant a on el jorn

                                               s'esquerda.

Onze d’abril de 2016

Amb tu,

esborro tots els punts i finals

i deixo els apart i seguits

que són els que separen

els dies de les nits.

Amb tu,

aprenc la gramàtica del cos,

la nostra pauta,

on et puc llegir la tendra mirada.

Onze d'abril de 2016

Esguardo aquelles tecles

on s’han mort les notes

extingides de passió.

Creia que a la primavera

revindria l’apresa tonada,

potser a l’estiu, no ho sé,

no espero res més

que no sigui la meva música

que un dia va deixar de dansar

la melodia del viure.

Deu d’abril de 2016

Vull trencar els instants

perquè esclati tota la màgia

i em plogui damunt meu,

em xopi la seca ossada

i els eixuts pensaments.

Vull trencar el vent

i escolar-me com fulla d'arbre

per fer un viatge, el més llarg,

el que m'ha de dur

a on el pensar no sent més,

el sentir no tingui palpitar

i la raó no sigui una altra cosa

que viure sense els neguits

que tèrbolament assetgen l'ànima.

Deu d'abril de 2016 

Les hores passen com un ocell.

Volen les paraules i migren

fugint dels porus de la pell

que en la saó,

cerca el vers en l'escull

a on mor el temps.

Només el verd de la dermis

de la barana que amaga el carrer

deixa entreveure

                           l'esper

d'un arbre que torna a renéixer

i s'espiga cap a l'empiri  del cel.

Sis d'abril de 2016

Respiro dins el buit de la teva boca

i exhalo tot el que em dius,

aprenc el teu llenguatge universal

i em capbusso dins del teu llibre

que m’ensenya com són aquells instants

en els que revifen els sentits del viure.

Ets l'oxigen que alena aquell pulmó,

aquella paraula que ho descriu tot,

ets la mirada que denuda la meva

i t'exaudeixo

quan m'aties en el palp dels teus llavis,

quan ens assaborim dins el bes.

Cinc d'abril de 2016

                   

Hem viscut a tants llocs

que la memòria no avarca els records

de tot el que un vol o no vol,

fa tria del desig històric de recordar

de quin lloc venim per saber a on som.

Simplement pensem

la senzillesa de la vida tal com és,

simplement barrinem

un futur que no arribi més enllà d'avui o demà,

simplement sense perdre'ns

                                           ni esgarriar el temps

i ens enfonsem en la onada del viure

que ens arrossega al subsistir.

Cinc d'abril de 2016

Tal com érem,

no hem volgut canviar aquelles petites coses

que tal vegada creiem, no eren importants.

Tal com érem,

tornem a ser el nostre propi dilema,

la nostra humana qüestió física i etèria.

Tal com érem,

decidim fer muda de paranys

i ens rescatem sempre

                                  quan retornem

al nucli de la tangibilitat que som.

Cinc d'abril de 2016

Sóc tronc gallard de paraules

d'un cos que s'arrela

a l'ànima diàfana que l'amara

fent que li creixin

                             els mots.

Deu de febrer de 2016

Ja fa temps,

que no escric dessobre les ones del mar.

Un dia, fa poc,

vaig arribar al desig del teu port

i em vaig fer onada

per banyar-me del teu somni

i fer créixer les il·lusions

que, tard, per a cops sí arriben

si tanquem els ulls i obrim els cors.

La meva sal

                   la deso pel nostre riure,

la dolçor del riu que un dia

em va dur al teu oceà

                                 la deso al graó

que ens puja al cimall de la tendresa.

Vint-i-ú de març de 2016

Un grapat de fulles,

brollades a les branques

dels arbres del meu carrer,

delaten l'amagat fruit

de pruneres i cirerers.

Semblaria que als xiprers,

senyors del paisatge perenne,

no els hi afectin els canvis d'estació.

No s'adonen que aquest any

no els hi han podat la sequera morta,

no s'adonen, no,

que per ells també passa el temps

encara que creixin maltrets.

Vint-i-ú de març de 2016

Vas obrir la maleta del viure,

la vas carregar de memòria

i havies oblidat el lloc

on hi vas guardar la clau,

mestressa de la felicitat.

Vas obrir-la, i ara,

cada dia un vestit diferent,

els del color del dol,

els guardes encara,

potser un dia et caldran.

Ara, només vols dur

els dels colors del sol,

els de la lluna,

els que tenen l'aroma del bosc,

els de la de platja

                            i els del mar.

I et poses, si s'escau un cop al dia,

els de la passió pels mots.

Vint de març de 2016

El dia es lleva amb un cel ple d'interrogants

i la mort que planeja en forma de núvol.

Immersa en l'enteniment,

vull agafar aquell bocí de cotó com si fos la felicitat,

medito la vida a les teules blanques del cel.

Sento l'espectre de l'aire que em crida

i es fa un forat al cel

                                  i caic

i veig que la terra no és rodona,

 - hi ha tants cims per conquerir-,

no és un globus que es deixa endur pel vent.

Agafo un trosset d'edèn per tenir un bri d'esperança

i salpo amb el meu veler fins la terra que m'espera

davallant amb les boires baixes fins al mar de la destrucció.

Plora dels núvols la tinta que es fa paraules

la nit fa plorar també la sang dels estels,

que pengen com menuts ciris del firmament.

M'empesco un cavallet de mar que m'ha de deslliurar

fa galopada amb el vent, el ferm corser que viu en mi.

Jo tinc els meus somnis, digueu el que digueu,

i els enganxaré a les parets per recordar qui sóc.

Enfilaré l'esguard vers la lluna que m'aguaita somrient.

Vint-i-sis de març de 2016