TRENCANT EL VERS

El dia es lleva amb un cel ple d'interrogants

i la mort que planeja en forma de núvol.

Immersa en l'enteniment,

vull agafar aquell bocí de cotó com si fos la felicitat,

medito la vida a les teules blanques del cel.

Sento l'espectre de l'aire que em crida

i es fa un forat al cel

                                  i caic

i veig que la terra no és rodona,

 - hi ha tants cims per conquerir-,

no és un globus que es deixa endur pel vent.

Agafo un trosset d'edèn per tenir un bri d'esperança

i salpo amb el meu veler fins la terra que m'espera

davallant amb les boires baixes fins al mar de la destrucció.

Plora dels núvols la tinta que es fa paraules

la nit fa plorar també la sang dels estels,

que pengen com menuts ciris del firmament.

M'empesco un cavallet de mar que m'ha de deslliurar

fa galopada amb el vent, el ferm corser que viu en mi.

Jo tinc els meus somnis, digueu el que digueu,

i els enganxaré a les parets per recordar qui sóc.

Enfilaré l'esguard vers la lluna que m'aguaita somrient.

Vint-i-sis de març de 2016