Aquest
vespre, la lluna plena brilla arborada
amb
la intensitat de milions de lluernes que surten
dels
camps per il·luminar-me l’assossegada nit.
Surto
a la balconada per llançar-li un bes
a
un gèlid vent que presentment no tresca el cor
que calenta l’aire, per dur-lo ben prop
de tu
del
teu fred jaç, per escalfar-te l’ànima.
Somric,
cansada d’una altra jornada, quan et penso
en la
dolçor del teu conegut rostre, que dibuixa
dels
teus ulls el nostre bell somni, que no és cap altre,
que
el desig que tenim d’estimar-nos
l’un de l’altre.
Vint-i-sis
de novembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada