Potser
d’aquí a uns anys
jo tindré els cabells aixoplugats de neu
i tu
potser
sortiràs al carrer amb un capell
per amagar els que se t’han endut els anys.
El que el temps no podrà canviar
mai,
és la puixança d’aventurar-nos dins el color
que ens llueix a l’esperit.
Farem un passeig
de la
mà agafats,
fent una manyaga que
de cada vers ens esbossi un somriure,
al cor
i als visatges vells.
Onze de novembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada