Trenca la matinada
com si no hagués estat nit,
trenca l’albada i
s’allunya la lluna de mi.
Trenca aquest fred
que glaça el temps que
trencarà l’ossada de
qui és solà al llit.
Trenca la ploma i
gita torbada la plana blanca.
Trenca abocada
l’angoixa, al suc de la memòria.
Trenca la gola per
llançar-li a l’oreig un gemec.
Trenca la nota que
trenca el silenci que
tot ho trenca.
Vint-i-quatre de
novembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada