Espavila aquesta mena de bressoleig

d'un tren que no et permet dormir,

sinó badar encara més les ninetes,

per observar discretament,

les inconegudes cares

que sotgen el moviment de la teva ploma

amb l'afany de saber

si escrius d'elles o de tu mateixa.

Tens una melodia encapsada a l'oïda

que et fa lleuger tot el camí,

que de mica en mica, restarà rere teu

i penses en  tot allò que t'espera.

Voldries escriure amb la celeritat

que du la llum que avui et rutila

per acabar aquest poema,

abans no fineixi aquest quotidià trajecte.

Trenta de maig de 2016

La vulnerabilitat se't trenca,

en el gest d'un dels seus mots

que semblen extrets d'una cova,

com pedres precioses.

En treus l'essència

i poleixes les paraules que escriu,

reservant-ne un bocí de terra,

com tresor, a les butxaques,

per no fer fonedís el rastre

que t'ha dut al teu poeta.

Vint-i-nou de maig de 2016

Has desat els mals presagis

allà a on l'ombra es vesteix.

T'apamen les hores

sustentant l'espurna del viure

que breu, comparteixes amb l'estima

de qui en aquesta senda t'acompanya.

La implacable dimensió del temps,

és la que et dóna l'esma per seguir

cobrint amb catifes de mots

tot el que et queda encara per viure.

Trenta-u de maig de 2016

Has estat tants anys sense caminar

més que unes passes

que ara vols córrer

i les forces et manquen just en el moment

en que algunes finestres se't baden.

Potser és que t'has fet gran

i no vols que aquell bri s'escapoleixi

ni la claror que et desperta ara,

quan ho creies tot oblidat.

Has de prendre cura i parar.

Corres el risc de tornar a naufragar

si la imprudència et torna a fer el salt.

Tres de juny de 2016

És que ja no pots creure

ni ens els mites ni els déus?

Potser ha arribat l'horabaixa

d'aquests tipus de creences.

Potser,

aquesta és primera albada

que mires d'apamar a ser

i sempre ser.

Prendre consciència del que ets

i no pretendre a ser més.

Desprendre't d'egos i fal·làcies

i ser,

per viure més dignament.

Dos de juny de 2016

Voldries recuperar rajolins de llàgrimes

que van esdevenir onades i es van fondre

amb el fons de l'oceà,

deixant erms camps on abans creixien paraules,

on tot era vers, per fruitar el nom dels poemes.

Hauràs de fer-te tsunami de tu mateixa

i ofegar-te per després renéixer.

Potser hauràs de tornar a plorar

amb gotes de goig i fer-te broll

dins la teva terra per xopar-la de nou

i permetre't ser tu la paraula,

créixer i ser vers.

Fluir i més tard florir abans de la verema

per beure't el suc del teu recull.

Dotze de juliol de 2016

Quan el teu record aprèn i desaprèn

per on creuar el riu de la vida,

deses l’orgull amagat,

secretament,

als indret a on ni tu mateixa

el podràs recuperar mai.

I a cada pas,

sacseges un bocí d’ell,

fent-lo oblit a la memòria.

Cada matí et rentes la mirada

amb el naufragi del darrer jorn

i assoleixes els reptes de les creences

a on s’havia extraviat la fe.

La incertesa vol el teu ofec

però et tempta l’esper de ser tu mateix.

© Carme Mitjavila

DEIXA’M

Deixa'm créixer,

que vull ser el cim de la muntanya

que ningú ha escalat mai.

Deixa'm caminar,

que vull travessar camins i camps,

encara per descobrir.

Deixa'm volar,

deixa'm ser lliure com aquell ocell

que ve, marxa i torna a revenir,

per escriure't amb la seva ploma

tot el que vols sentir.

Dins l'espessor dels seus cabells de castanyer

es van dipositant petits flocs de neu.

Els anys no l'enganyen.

Dins la seva arrel, el seu cor s'escampa

                                                             fluint

fins un mar roig que bressola aquella barca

que l'ha de dur, travessant la foscor de l'obscur,

a la claror d'un cel que perfora tenebres.

Dins la quimera pura d'una il·lusió

l'ànima esdevé alquímia transparent

i es perd dins la tardor dels seus ulls

fins que ensopega amb el delta del seu cos.

© Carme Mitjavila

“Trencant el vers”

A L'ABAST DE L'ÀNIMA

Ara que ha assolit les seves renúncies,

ara,

quan la seva ànima és més pura,

intangible i transparent.

Ara,

es llegeix en els més bells llibres

sense recança, amb sincer sentiment.

La pau, potser encara no arriba,

però sap bé

que si s'alcés de puntetes

el seu esperit la podria tocar

amb els dits i les mans.

Gairebé

            la podria acaronar

aquella nota

que té desig de ser embolcall.

Vint-i-sis de maig de 2016

JUNY

A un pam i mig de dies ja m'arriba la flaire de l'estiu.

Encara plou primavera.

Aquest any, i al lloc on visc, la buidor de vermells

només ha viscut

al voraviu de camins i carreteres

que menen fins al nus de la meva llar.

Faré una fotografia d'aquells nespres i prunes

vençuts al terra i sensats,

en la seva maduresa

i d'aquells arbres a on ja s'ha marcit la flor.

Ara es llueixen amb arrauxats fruits,

botons de colors a les joves branques.

Abans no seguin els camps,

faré retrat del meu cos estès,

sentint-me pètal

                          en aquest enyor de roselles.

Dibuixaré amb l'iris de les ninetes,

somnis de cavallets,

concebuts als núvols del cel.

© Carme Mitjavila

“Calendari del vers“

Ú de juny de 2016

VEU NEGADA

Camino pel corriol del viure

sense perdre el seu marge de vista.

Al meu voraviu albiro conflictes,

- m'ho diu el vent -

i miro de no respirar

la impura toxina de fets que desuneix

ofegant l'impol·lut aire

que escanya l'ànima.

Unes veus parlen del meu nom.

Ni puc, ni vull entendre

aquesta nota que no es fa estimar.

Transito, sense fer fressa,

per no despertar el record,

girant pàgina, escrivint de nou

sense remor ni cap bram.

Corre la veu apagada

sense fer cridadissa.

Les mans que ho volen dir tot

fan surar a cada pas uns mots.

Vint-i-sis de maig de 2016

CONFORTACIÓ

A cops,

quan els mots no tenen

cabuda a la buida ploma,

troba refugi la vista

a les pàgines d'un llibre

que commou,

i l'ànima troba conhort

en el bri de la brisa.

S'hissa la mirada

per esguardar les flors

que saltironegen al pati

l'alegria d'un jorn de sol.

Vint-i-cinc  de maig de 2016

COMPLICITAT ABSENT

Tanta complicitat absent fa calfred.

Gira el calidoscopi humà

i el cercle canvia.

L'embolcallat de l'alè

s'ha difós en el temps,

el pentagrama ha baixat

cap a una nota més greu.

S'ha extraviat aquella melodia

que totes les tardes

destil·lava bons moments.

No reconec

aquest entorn esvanit,

quan torna la soledat

i jo no la reconec.

Vint-i-quatre de maig de 2016

NO ET SABRIA

No et sabria dir quants oceans

creuen per niar les balenes,

però sé que entre tu i jo

la distància és perfecta

enmig de tanta mar

i tanta terra.

No et sabria dir

si els ocells passen fred i fam,

però sé que, entre tu i jo,

tenim a vessar el rebost

i els cossos en l'abraçada,

amb la temperatura perfecta.

Disset de maig de 2016

El ball de màscares:

mentides, suposició,

negatius, veritats...

Miquel de Palol

ESTRAMPS

Comença la dansa

dels mots que volen ballar.

Són estramps, desaparellats,

amb ritme propi.

No es fan còpies postisses

de cap càntic ni cant.

Són la veu de qui sospira,

són l'instant d'un viure,

ineludiblement lliure.

Disset de maig de 2016

L'hivern és blanc.

I aquest rosat llunyà?

La primavera.

Miquel de Palol

Al camp del costat de casa

no li perdo la vista.

No vull que s'escapin els grocs

de quan l'estiu arriba.

Al camp del costat de casa

pintat com vestit de roselles,

llençols que canvien colors,

el verd de la primavera

i aquells taronges quan fuig el sol.

Al camp del costat de casa

no li perdo la vista

l'esplendor del seu sostre de fosca

si ho permeten núvols i estels.

Disset de maig de 2016

Passa l'ocell.

La fressa de les ales

és al passat.

Miquel de Palol

Avui, al meu carrer,

escolto la quitxalla sentint-se com herois

amb el so d'una pilota que batalla la terra

dessota els seus peus.

M'acosto a la barana i sento

els ocells que canten els temporals

que els van deixar orfes de pare i mare

i de nonats germans.

Avui, al meu carrer,

la fressa pobre, de branques

besades per un feble vent.

Petons d'una tarda

que es perd en el cel se senten

en un passejar que tant conec.

El pensament, també,

ell és perd,

amb el dol de l'avui que marxa.

Disset de maig de 2016

Canvien els ulls de pàgina

per seguir llegint aquell llibre.

I tot canvia.

Els mots desvarien

en un enyor sabut

                             i deliren

en aquest camí solà

de cares i noms que ja no discernirà.

Altres vindran.

Res és mai el mateix,

ni ella ni el món que deixa enrere,

ni els mots, ni els accents embadalits.

Ella només sent

                        que tot canvia.

Disset de maig de 2016

Alens d'altra existència,

perfums de Paradís lo cor alcança,

meravellosa essència

que dóna el viu conhort i l'enyorança.

M. Costa i Llobera

Tots les matinades,

va a collir aigua del riu

que es vessa a la font

a on s'emmiralla el fons de la mirada,

tot s'atorga el mormolar

que li diu que el dia es nat.

S'arranja els cabells en el llambreig,

es deneja la faç

i deixa anar el seu cant

just quan el vell campanar

                                        toca l'albada.

El poble desperta en la veu coneguda

com si fora rosada.

Disset de maig de 2016

Va davant meu en les tardes que plou

la inconeguda, la sense paraula.

Als ulls s'aboca mon cor de bell nou.

Josep Carner

Com ho fa el coratge que perceps

en la part fràgil i forta de la meva mirada,

dóna'm un mot

i lleva'm la vida sencera,

que els murs s'han ennegrit

de tanta pluja i tanta pena.

Dóna'm un mot

per rentar-ho tot de descreences

i et pugui llegir dins la closca del poema,

tot net i tot nou.

Dóna'm un mot

i em destriaré

                     delicadament

en cada lletra del teu alè

que té aquell remot regust a deler.

Nou de maig de 2016

Ara és el temps tan delicat

que, en ésser nit fresqueja.

Josep Carner

Sense cap més propòsit que el de fer

la crema del somni,

volto dins la llum blanca

i em faig lliure

de la tenebra del fosquejar.

Tot el sentir clareja

com el besllum del dia

que banya el paisatge d'un cos

que m'emparaula una dansa

quan es fa acord dins la meva plana.

Nou de maig de 2016

Com teranyina que s'esfilagarsa

així se'n va tot el meu dol mesquí,

ara que arreu veiem esllavissar-se

la gota blava, deixondir-se el bri.

Josep Carner

Es fa constància del distanciar

entre el temps i els costums

                                          i retorno,

sentint-me insensatament innocent

a les hores que em duen

els records d'antigues fugides.

Quan arriba l'horabaixa

vull restar amb la teva aroma,

aquella que em retorna

al jardí humil de gessamí

i no sentir cobejança

del cant de les orenetes

que sempre retornen amb mi

per amitjanar primaveres.

Nou de maig de 2016

Plou sens gens d'esforç, aquesta tarda...

Martí i Pol

Avui, he vist una solitud desconeguda.

Estava trista

                     més del que jo ho estat mai.

Tot és massa antic per etzibar,

 sempre anant i revenint,

vol un clos estable.

No vol més desert ni navegar sola

com si fos un espectre, reu d’ella mateixa.

Em traspassa  una llança d’aflicció però sé

que si he de lliurar-me per amarar-la

es dissoldrà a les meves mans,

submergint-se al boscany de la meva ànima.

Cinc de maig de 2016

Més que altre cosa t'hauria de temptar

aquell que aniràs descobrint com més t'apropis

al vell mirall consuetudinari.

Martí i Pol

No t'adones que l'orgull

es nodreix de tu

distraient la teva ànima?

L'hauràs de matar,

si és que encara no t'has permès

fer el viatge que et durà al viure.

T'adonaràs, en el solc del temps

que provoca esgarrifances,

dels colors que dansen

i en el llampec de l'espill

et veuràs una mirada encesa i humil.

Despropòsits de renúncia al punt d'honor,

cansada estàs de fugir de la teva ombra.

Cinc de maig de 2016

A cops,

la solitud es redescobreix

al llindar de la cambra,

jeu a l'ombra de la porta,

frontera de qui la ignora.

A cops,

permeto que envaeixi

aquell petit espai de l'ànima

que sé que,

només restarà una estona.

I cantem, cantem i cantem,

fins que ella s'esvaneix

amb la claror del somni.

Quatre de maig de 2016

Les clàudies pengen com arracades

de les branques del tronc

d'aquella prunera que una nit de tempesta

va estar a punt de sucumbir.

Els miracles no existeixen,

però totes les primaveres ella reneix,

acuitant la vida,

forjades a la terra, les seves arrels.

En tinc records d'ella i d'aquella jove noguera,

d'aquell nesprer i de les primeres tomateres.

En tinc record d'aquell rafal

a on guardava les eines

que assaonaven terra i pell.

Dos de maig de 2016

La tarda va morint i pesa,

tant com ho fan les pedres

que ha anat collint al camí

on s'està perdent la nit.

La tarda s'incrusta a l'ànima

tant com ho fa l'absència

d'uns mots opacs

que no deixen aire per respirar.

La tarda ja no és tarda.

És un capvespre esgarriat.

Desaprofita la visió dels cims

que, des de la balconada,

es deixen embolcallar  pel tranuitar

que fa la vetlla i no abandona

la idea de passar la nit en blanc.

Dos de maig de 2016

Dins l'espessor dels seus cabells de castanyer

es van dipositant petits flocs de neu.

Els anys no l'enganyen.

Dins la seva arrel, el seu cor s'escampa

                                                             fluint

fins un mar roig que bressola aquella barca

que l'ha de dur, travessant la foscor de l'obscur,

a la claror d'un cel que perfora tenebres.

Dins la quimera pura d'una il·lusió

l'ànima esdevé alquímia transparent

i es perd dins la tardor dels seus ulls

fins que ensopega amb el delta del seu cos.

Dos de maig de 2016