La tarda va morint i pesa,
tant com ho fan les pedres
que ha anat collint al camí
on s'està perdent la nit.
La tarda s'incrusta a l'ànima
tant com ho fa l'absència
d'uns mots opacs
que no deixen aire per respirar.
La tarda ja no és tarda.
És un capvespre esgarriat.
Desaprofita la visió dels cims
que, des de la balconada,
es deixen embolcallar pel tranuitar
que fa la vetlla i no abandona
la idea de passar la nit en blanc.
Dos de maig de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada