VEU NEGADA

Camino pel corriol del viure

sense perdre el seu marge de vista.

Al meu voraviu albiro conflictes,

- m'ho diu el vent -

i miro de no respirar

la impura toxina de fets que desuneix

ofegant l'impol·lut aire

que escanya l'ànima.

Unes veus parlen del meu nom.

Ni puc, ni vull entendre

aquesta nota que no es fa estimar.

Transito, sense fer fressa,

per no despertar el record,

girant pàgina, escrivint de nou

sense remor ni cap bram.

Corre la veu apagada

sense fer cridadissa.

Les mans que ho volen dir tot

fan surar a cada pas uns mots.

Vint-i-sis de maig de 2016

CONFORTACIÓ

A cops,

quan els mots no tenen

cabuda a la buida ploma,

troba refugi la vista

a les pàgines d'un llibre

que commou,

i l'ànima troba conhort

en el bri de la brisa.

S'hissa la mirada

per esguardar les flors

que saltironegen al pati

l'alegria d'un jorn de sol.

Vint-i-cinc  de maig de 2016

COMPLICITAT ABSENT

Tanta complicitat absent fa calfred.

Gira el calidoscopi humà

i el cercle canvia.

L'embolcallat de l'alè

s'ha difós en el temps,

el pentagrama ha baixat

cap a una nota més greu.

S'ha extraviat aquella melodia

que totes les tardes

destil·lava bons moments.

No reconec

aquest entorn esvanit,

quan torna la soledat

i jo no la reconec.

Vint-i-quatre de maig de 2016

NO ET SABRIA

No et sabria dir quants oceans

creuen per niar les balenes,

però sé que entre tu i jo

la distància és perfecta

enmig de tanta mar

i tanta terra.

No et sabria dir

si els ocells passen fred i fam,

però sé que, entre tu i jo,

tenim a vessar el rebost

i els cossos en l'abraçada,

amb la temperatura perfecta.

Disset de maig de 2016

El ball de màscares:

mentides, suposició,

negatius, veritats...

Miquel de Palol

ESTRAMPS

Comença la dansa

dels mots que volen ballar.

Són estramps, desaparellats,

amb ritme propi.

No es fan còpies postisses

de cap càntic ni cant.

Són la veu de qui sospira,

són l'instant d'un viure,

ineludiblement lliure.

Disset de maig de 2016

L'hivern és blanc.

I aquest rosat llunyà?

La primavera.

Miquel de Palol

Al camp del costat de casa

no li perdo la vista.

No vull que s'escapin els grocs

de quan l'estiu arriba.

Al camp del costat de casa

pintat com vestit de roselles,

llençols que canvien colors,

el verd de la primavera

i aquells taronges quan fuig el sol.

Al camp del costat de casa

no li perdo la vista

l'esplendor del seu sostre de fosca

si ho permeten núvols i estels.

Disset de maig de 2016

Passa l'ocell.

La fressa de les ales

és al passat.

Miquel de Palol

Avui, al meu carrer,

escolto la quitxalla sentint-se com herois

amb el so d'una pilota que batalla la terra

dessota els seus peus.

M'acosto a la barana i sento

els ocells que canten els temporals

que els van deixar orfes de pare i mare

i de nonats germans.

Avui, al meu carrer,

la fressa pobre, de branques

besades per un feble vent.

Petons d'una tarda

que es perd en el cel se senten

en un passejar que tant conec.

El pensament, també,

ell és perd,

amb el dol de l'avui que marxa.

Disset de maig de 2016

Canvien els ulls de pàgina

per seguir llegint aquell llibre.

I tot canvia.

Els mots desvarien

en un enyor sabut

                             i deliren

en aquest camí solà

de cares i noms que ja no discernirà.

Altres vindran.

Res és mai el mateix,

ni ella ni el món que deixa enrere,

ni els mots, ni els accents embadalits.

Ella només sent

                        que tot canvia.

Disset de maig de 2016

Alens d'altra existència,

perfums de Paradís lo cor alcança,

meravellosa essència

que dóna el viu conhort i l'enyorança.

M. Costa i Llobera

Tots les matinades,

va a collir aigua del riu

que es vessa a la font

a on s'emmiralla el fons de la mirada,

tot s'atorga el mormolar

que li diu que el dia es nat.

S'arranja els cabells en el llambreig,

es deneja la faç

i deixa anar el seu cant

just quan el vell campanar

                                        toca l'albada.

El poble desperta en la veu coneguda

com si fora rosada.

Disset de maig de 2016

Va davant meu en les tardes que plou

la inconeguda, la sense paraula.

Als ulls s'aboca mon cor de bell nou.

Josep Carner

Com ho fa el coratge que perceps

en la part fràgil i forta de la meva mirada,

dóna'm un mot

i lleva'm la vida sencera,

que els murs s'han ennegrit

de tanta pluja i tanta pena.

Dóna'm un mot

per rentar-ho tot de descreences

i et pugui llegir dins la closca del poema,

tot net i tot nou.

Dóna'm un mot

i em destriaré

                     delicadament

en cada lletra del teu alè

que té aquell remot regust a deler.

Nou de maig de 2016

Ara és el temps tan delicat

que, en ésser nit fresqueja.

Josep Carner

Sense cap més propòsit que el de fer

la crema del somni,

volto dins la llum blanca

i em faig lliure

de la tenebra del fosquejar.

Tot el sentir clareja

com el besllum del dia

que banya el paisatge d'un cos

que m'emparaula una dansa

quan es fa acord dins la meva plana.

Nou de maig de 2016

Com teranyina que s'esfilagarsa

així se'n va tot el meu dol mesquí,

ara que arreu veiem esllavissar-se

la gota blava, deixondir-se el bri.

Josep Carner

Es fa constància del distanciar

entre el temps i els costums

                                          i retorno,

sentint-me insensatament innocent

a les hores que em duen

els records d'antigues fugides.

Quan arriba l'horabaixa

vull restar amb la teva aroma,

aquella que em retorna

al jardí humil de gessamí

i no sentir cobejança

del cant de les orenetes

que sempre retornen amb mi

per amitjanar primaveres.

Nou de maig de 2016

Plou sens gens d'esforç, aquesta tarda...

Martí i Pol

Avui, he vist una solitud desconeguda.

Estava trista

                     més del que jo ho estat mai.

Tot és massa antic per etzibar,

 sempre anant i revenint,

vol un clos estable.

No vol més desert ni navegar sola

com si fos un espectre, reu d’ella mateixa.

Em traspassa  una llança d’aflicció però sé

que si he de lliurar-me per amarar-la

es dissoldrà a les meves mans,

submergint-se al boscany de la meva ànima.

Cinc de maig de 2016

Més que altre cosa t'hauria de temptar

aquell que aniràs descobrint com més t'apropis

al vell mirall consuetudinari.

Martí i Pol

No t'adones que l'orgull

es nodreix de tu

distraient la teva ànima?

L'hauràs de matar,

si és que encara no t'has permès

fer el viatge que et durà al viure.

T'adonaràs, en el solc del temps

que provoca esgarrifances,

dels colors que dansen

i en el llampec de l'espill

et veuràs una mirada encesa i humil.

Despropòsits de renúncia al punt d'honor,

cansada estàs de fugir de la teva ombra.

Cinc de maig de 2016

A cops,

la solitud es redescobreix

al llindar de la cambra,

jeu a l'ombra de la porta,

frontera de qui la ignora.

A cops,

permeto que envaeixi

aquell petit espai de l'ànima

que sé que,

només restarà una estona.

I cantem, cantem i cantem,

fins que ella s'esvaneix

amb la claror del somni.

Quatre de maig de 2016

Les clàudies pengen com arracades

de les branques del tronc

d'aquella prunera que una nit de tempesta

va estar a punt de sucumbir.

Els miracles no existeixen,

però totes les primaveres ella reneix,

acuitant la vida,

forjades a la terra, les seves arrels.

En tinc records d'ella i d'aquella jove noguera,

d'aquell nesprer i de les primeres tomateres.

En tinc record d'aquell rafal

a on guardava les eines

que assaonaven terra i pell.

Dos de maig de 2016

La tarda va morint i pesa,

tant com ho fan les pedres

que ha anat collint al camí

on s'està perdent la nit.

La tarda s'incrusta a l'ànima

tant com ho fa l'absència

d'uns mots opacs

que no deixen aire per respirar.

La tarda ja no és tarda.

És un capvespre esgarriat.

Desaprofita la visió dels cims

que, des de la balconada,

es deixen embolcallar  pel tranuitar

que fa la vetlla i no abandona

la idea de passar la nit en blanc.

Dos de maig de 2016

Dins l'espessor dels seus cabells de castanyer

es van dipositant petits flocs de neu.

Els anys no l'enganyen.

Dins la seva arrel, el seu cor s'escampa

                                                             fluint

fins un mar roig que bressola aquella barca

que l'ha de dur, travessant la foscor de l'obscur,

a la claror d'un cel que perfora tenebres.

Dins la quimera pura d'una il·lusió

l'ànima esdevé alquímia transparent

i es perd dins la tardor dels seus ulls

fins que ensopega amb el delta del seu cos.

Dos de maig de 2016

Plou a l'ànima

i retruny al seny.

El caliu es glaça

en el llampec de la paraula.

El final, sempre,

és tornar a començar.

La cloenda

                  esdevé  en el no-res.

Vint-i-vuit d'abril de 2016

Llegeix les pàgines

d'un diari virtual de sentiments

i es troba cada dia paraules

que són com pedres pels ulls,

motius per ensopegar.

Ell no ho sap

                     no la coneix ...

Ha après a saltar els obstacles,

eren la reclosa que la privava

de seguir el curs del seu riu.

Vint-i-nou d'abril de 2016

Meno cap al meu anonimat i em capbusso dins la cova

que un dia vaig inventar per amagar les paraules.

Encomano les passes cap a una portalada

de nostàlgies viscudes

                                   tants cops

i travesso la comporta d'aquella cambra

on trobo a una nena engolint mil mots prohibits,

fent quimeres d'històries alienes

que li baden els ulls i el plaer

i es descluca el palpità del cos.

Arraulida a ella,

copejant-me dins la dicció,

resto oculta

                    com pètal de flor.

Vint-i-cinc d'abril de 2016

Entre silencis de mots

la mira de reüll,

no vol trencar l'instant

en el que ella agafa el plomí

per escriure entre cançons

de veus properes.

No vol trencar l'instant,

i plega la roba i pensa

que l'estima profundament.

Ella se'l mira de tant en tant,

pensant i sentint el mateix,

a cops eternament.

Trenta d'abril de 2016

El dia naufraga amb la foscor

i encara no veig el port

on em vaig proposar d’arribar.

M’endinso dins la nit,

la vesprada s’apaivaga

i no ho vull, no...

Encara atenc l’amor

que hi és i no s'acosta.

Vint-i-tres d'abril de 2016

Et poso el préssec de la meva pell

a les paraules de llimona que et dic.

Et poso un polsim de xocolata als ulls

per endolcir els mots.

Encara que no saps que aquests

duen la canyella no cuinada encara,

el picant del gingebre per esclarir la gola,

encara que els mots ni ho perceben.

Afegeixo un toc de mel,

per fer pa de pessic del temps

i una poma, per donar-li aquell regust

d'invents que, crec, són meus,

malgrat  jo sé,

que en aquest moment

no en sé pas res d'alquímies.

És l'instant aquest

en el que faig un pas endavant

i soc una altra que no pensa,

ni vol tan sols parlar

dels minuts que en silenci callen.

He de fugir, feréstegament com sempre,

a la cerca de les maduixetes de bosc,

en aquell indret que només

                                          conec jo.

Vint-i-tres d'abril de 2016

Si no tinc el cel a la llar

és com si no existís cap sostre.

Si no tinc un núvol per plorar

és que el sentir, perdut està.

Si no tinc un finestró on mirar

-tinc un món defora-

                                 no l’albiro.

Si no tinc la teva mà,

m’extravio. Sí, ho faig.

Però si no tinc el teu mirar,

cega sóc,

invident dels teus mots.

Vint-i-tres d’abril de 2016

No va bastir mai els finestrons de casa.

No va escoltar els ocells que marxaven

i deixarien de cantar-li sa nuesa.

No estava bastida per dins

i denudava la porta de la llar

i un dia el cor

                     va deixar de palpitar.

No va bastir els finestrons de casa

i el color gris s’hi va instal·lar.

Potser l’hivern va anar-hi a viure

per acabar de glaçar

                               el poc que lluïa

malgrat ser, i voler ser, encara jove.

Vint-i-tres d’abril de 2016

Només em queda un tram de somnis per esgarrinxar

i arribar al cim que a estones he anat bastint.

No tenen aparença de ser importants

però a les entranyes de la muntanya

s'amaga aquella màgica essència

que em donarà ales per volar quan sigui dalt.

Tu ets la part del somni incomplet,

aquesta és la meva fortuna més gran

i de ben segur que en tinc molta més

quan escric tot el que una nit de torsió

es redreça en una cançó d'albaïna

que distreu el pensar alliberant el sentir.

M'esforço per no dubtar i per seguir

astorada de que siguis en el meu camí de pujada,

esbalaïda de que siguem aquí, fent una escala.

Punyo la lluita i et donaré la meva mà

si et cal un dia per arrossegar-te,

si a tu et manquen les forces per caminar.

No vacil·lis

                   que jurco  perquè sigui així.

Vint-i-dos d'abril de 2016

EL MAIG DE LA MARE

S'acaben les pluges d'abril

i avui el sol llueix, espectacular

per rebre un altre mes de colors.

Els arbres exhibeixen els seus fruits

dessota els verds del brancatge

i els camps insultants d'esplendor

en una mitja primavera,

plens d'aquell desig de roselles

on un voldria morir.

És maig, el de les flors més tendres,

el de la mare que totes duem dins.

Qui no voldria un ram ben farcit?

És maig i concordant avui,

és també el dia d'enaltir

a qui un dia va grifollar la semença,

miracle de natura, jardí de vida

per compartir, per estimar,

per viure allò que no marceix, només creix.

És maig i a les branques del nostre arbre

abracem el vol dels fills,

tot i esperant que algun dia

tornin al nostre niu

i en la genealogia d'un branquilló

basteixin el seu propi cau

                                        de caliu.

                            

Ú de maig de 2016