dijous, 13 d’octubre de 2016

DEIXA’M

Deixa'm créixer,
que vull ser el cim de la muntanya
que ningú ha escalat mai.
Deixa'm caminar,
que vull travessar camins i camps,
encara per descobrir.
Deixa'm volar,
deixa'm ser lliure com aquell ocell
que ve, marxa i torna a revenir,
per escriure't amb la seva ploma
tot el que vols sentir.
Dins l'espessor dels seus cabells de castanyer
es van dipositant petits flocs de neu.
Els anys no l'enganyen.
Dins la seva arrel, el seu cor s'escampa
                                                             fluint
fins un mar roig que bressola aquella barca
que l'ha de dur, travessant la foscor de l'obscur,
a la claror d'un cel que perfora tenebres.
Dins la quimera pura d'una il·lusió
l'ànima esdevé alquímia transparent
i es perd dins la tardor dels seus ulls
fins que ensopega amb el delta del seu cos.

© Carme Mitjavila

“Trencant el vers”