divendres, 21 d’octubre del 2016


Espavila aquesta mena de bressoleig
d'un tren que no et permet dormir,
sinó badar encara més les ninetes,
per observar discretament,
les inconegudes cares
que sotgen el moviment de la teva ploma
amb l'afany de saber
si escrius d'elles o de tu mateixa.
Tens una melodia encapsada a l'oïda
que et fa lleuger tot el camí,
que de mica en mica, restarà rere teu
i penses en  tot allò que t'espera.
Voldries escriure amb la celeritat
que du la llum que avui et rutila
per acabar aquest poema,
abans no fineixi aquest quotidià trajecte.


Trenta de maig de 2016

dimarts, 18 d’octubre del 2016


La vulnerabilitat se't trenca,
en el gest d'un dels seus mots
que semblen extrets d'una cova,
com pedres precioses.
En treus l'essència
i poleixes les paraules que escriu,
reservant-ne un bocí de terra,
com tresor, a les butxaques,
per no fer fonedís el rastre
que t'ha dut al teu poeta.


Vint-i-nou de maig de 2016

dilluns, 17 d’octubre del 2016


Has desat els mals presagis
allà a on l'ombra es vesteix.
T'apamen les hores
sustentant l'espurna del viure
que breu, comparteixes amb l'estima
de qui en aquesta senda t'acompanya.
La implacable dimensió del temps,
és la que et dóna l'esma per seguir
cobrint amb catifes de mots
tot el que et queda encara per viure.



Trenta-u de maig de 2016

diumenge, 16 d’octubre del 2016


Has estat tants anys sense caminar
més que unes passes
que ara vols córrer
i les forces et manquen just en el moment
en que algunes finestres se't baden.
Potser és que t'has fet gran
i no vols que aquell bri s'escapoleixi
ni la claror que et desperta ara,
quan ho creies tot oblidat.
Has de prendre cura i parar.
Corres el risc de tornar a naufragar
si la imprudència et torna a fer el salt.


Tres de juny de 2016

És que ja no pots creure
ni ens els mites ni els déus?
Potser ha arribat l'horabaixa
d'aquests tipus de creences.
Potser,
aquesta és primera albada
que mires d'apamar a ser
i sempre ser.
Prendre consciència del que ets
i no pretendre a ser més.
Desprendre't d'egos i fal·làcies
i ser,
per viure més dignament.



Dos de juny de 2016

dissabte, 15 d’octubre del 2016


Voldries recuperar rajolins de llàgrimes
que van esdevenir onades i es van fondre
amb el fons de l'oceà,
deixant erms camps on abans creixien paraules,
on tot era vers, per fruitar el nom dels poemes.
Hauràs de fer-te tsunami de tu mateixa
i ofegar-te per després renéixer.
Potser hauràs de tornar a plorar
amb gotes de goig i fer-te broll
dins la teva terra per xopar-la de nou
i permetre't ser tu la paraula,
créixer i ser vers.
Fluir i més tard florir abans de la verema
per beure't el suc del teu recull.



Dotze de juliol de 2016

divendres, 14 d’octubre del 2016

Quan el teu record aprèn i desaprèn
per on creuar el riu de la vida,
deses l’orgull amagat,
secretament,
als indret a on ni tu mateixa
el podràs recuperar mai.
I a cada pas,
sacseges un bocí d’ell,
fent-lo oblit a la memòria.
Cada matí et rentes la mirada
amb el naufragi del darrer jorn
i assoleixes els reptes de les creences
a on s’havia extraviat la fe.
La incertesa vol el teu ofec
però et tempta l’esper de ser tu mateix.


© Carme Mitjavila

dijous, 13 d’octubre del 2016

DEIXA’M

Deixa'm créixer,
que vull ser el cim de la muntanya
que ningú ha escalat mai.
Deixa'm caminar,
que vull travessar camins i camps,
encara per descobrir.
Deixa'm volar,
deixa'm ser lliure com aquell ocell
que ve, marxa i torna a revenir,
per escriure't amb la seva ploma
tot el que vols sentir.
Dins l'espessor dels seus cabells de castanyer
es van dipositant petits flocs de neu.
Els anys no l'enganyen.
Dins la seva arrel, el seu cor s'escampa
                                                             fluint
fins un mar roig que bressola aquella barca
que l'ha de dur, travessant la foscor de l'obscur,
a la claror d'un cel que perfora tenebres.
Dins la quimera pura d'una il·lusió
l'ànima esdevé alquímia transparent
i es perd dins la tardor dels seus ulls
fins que ensopega amb el delta del seu cos.

© Carme Mitjavila

“Trencant el vers”

dijous, 2 de juny del 2016


A L'ABAST DE L'ÀNIMA

Ara que ha assolit les seves renúncies,
ara,
quan la seva ànima és més pura,
intangible i transparent.
Ara,
es llegeix en els més bells llibres
sense recança, amb sincer sentiment.
La pau, potser encara no arriba,
però sap bé
que si s'alcés de puntetes
el seu esperit la podria tocar
amb els dits i les mans.
Gairebé
            la podria acaronar
aquella nota
que té desig de ser embolcall.



Vint-i-sis de maig de 2016

dimecres, 1 de juny del 2016


JUNY

A un pam i mig de dies ja m'arriba la flaire de l'estiu.
Encara plou primavera.
Aquest any, i al lloc on visc, la buidor de vermells
només ha viscut
al voraviu de camins i carreteres
que menen fins al nus de la meva llar.
Faré una fotografia d'aquells nespres i prunes
vençuts al terra i sensats,
en la seva maduresa
i d'aquells arbres a on ja s'ha marcit la flor.
Ara es llueixen amb arrauxats fruits,
botons de colors a les joves branques.
Abans no seguin els camps,
faré retrat del meu cos estès,
sentint-me pètal
                          en aquest enyor de roselles.
Dibuixaré amb l'iris de les ninetes,
somnis de cavallets,
concebuts als núvols del cel.


© Carme Mitjavila

“Calendari del vers“

Ú de juny de 2016

dimarts, 31 de maig del 2016


VEU NEGADA

Camino pel corriol del viure
sense perdre el seu marge de vista.
Al meu voraviu albiro conflictes,
- m'ho diu el vent -
i miro de no respirar
la impura toxina de fets que desuneix
ofegant l'impol·lut aire
que escanya l'ànima.
Unes veus parlen del meu nom.
Ni puc, ni vull entendre
aquesta nota que no es fa estimar.
Transito, sense fer fressa,
per no despertar el record,
girant pàgina, escrivint de nou
sense remor ni cap bram.
Corre la veu apagada
sense fer cridadissa.
Les mans que ho volen dir tot
fan surar a cada pas uns mots.



Vint-i-sis de maig de 2016

dilluns, 30 de maig del 2016


CONFORTACIÓ

A cops,
quan els mots no tenen
cabuda a la buida ploma,
troba refugi la vista
a les pàgines d'un llibre
que commou,
i l'ànima troba conhort
en el bri de la brisa.
S'hissa la mirada
per esguardar les flors
que saltironegen al pati
l'alegria d'un jorn de sol.



Vint-i-cinc  de maig de 2016

divendres, 27 de maig del 2016


COMPLICITAT ABSENT

Tanta complicitat absent fa calfred.
Gira el calidoscopi humà
i el cercle canvia.
L'embolcallat de l'alè
s'ha difós en el temps,
el pentagrama ha baixat
cap a una nota més greu.
S'ha extraviat aquella melodia
que totes les tardes
destil·lava bons moments.
No reconec
aquest entorn esvanit,
quan torna la soledat
i jo no la reconec.


Vint-i-quatre de maig de 2016


dijous, 26 de maig del 2016


NO ET SABRIA

No et sabria dir quants oceans
creuen per niar les balenes,
però sé que entre tu i jo
la distància és perfecta
enmig de tanta mar
i tanta terra.
No et sabria dir
si els ocells passen fred i fam,
però sé que, entre tu i jo,
tenim a vessar el rebost
i els cossos en l'abraçada,
amb la temperatura perfecta.



Disset de maig de 2016

dimecres, 25 de maig del 2016


El ball de màscares:
mentides, suposició,
negatius, veritats...
Miquel de Palol


ESTRAMPS

Comença la dansa
dels mots que volen ballar.
Són estramps, desaparellats,
amb ritme propi.
No es fan còpies postisses
de cap càntic ni cant.
Són la veu de qui sospira,
són l'instant d'un viure,
ineludiblement lliure.



Disset de maig de 2016

dimarts, 24 de maig del 2016


L'hivern és blanc.
I aquest rosat llunyà?
La primavera.
Miquel de Palol


Al camp del costat de casa
no li perdo la vista.
No vull que s'escapin els grocs
de quan l'estiu arriba.
Al camp del costat de casa
pintat com vestit de roselles,
llençols que canvien colors,
el verd de la primavera
i aquells taronges quan fuig el sol.
Al camp del costat de casa
no li perdo la vista
l'esplendor del seu sostre de fosca
si ho permeten núvols i estels.



Disset de maig de 2016

dilluns, 23 de maig del 2016


Passa l'ocell.
La fressa de les ales
és al passat.
Miquel de Palol


Avui, al meu carrer,
escolto la quitxalla sentint-se com herois
amb el so d'una pilota que batalla la terra
dessota els seus peus.
M'acosto a la barana i sento
els ocells que canten els temporals
que els van deixar orfes de pare i mare
i de nonats germans.
Avui, al meu carrer,
la fressa pobre, de branques
besades per un feble vent.
Petons d'una tarda
que es perd en el cel se senten
en un passejar que tant conec.
El pensament, també,
ell és perd,
amb el dol de l'avui que marxa.



Disset de maig de 2016

diumenge, 22 de maig del 2016


Canvien els ulls de pàgina
per seguir llegint aquell llibre.
I tot canvia.
Els mots desvarien
en un enyor sabut
                             i deliren
en aquest camí solà
de cares i noms que ja no discernirà.
Altres vindran.
Res és mai el mateix,
ni ella ni el món que deixa enrere,
ni els mots, ni els accents embadalits.
Ella només sent
                        que tot canvia.


Disset de maig de 2016


dissabte, 21 de maig del 2016


Alens d'altra existència,
perfums de Paradís lo cor alcança,
meravellosa essència
que dóna el viu conhort i l'enyorança.
M. Costa i Llobera


Tots les matinades,
va a collir aigua del riu
que es vessa a la font
a on s'emmiralla el fons de la mirada,
tot s'atorga el mormolar
que li diu que el dia es nat.
S'arranja els cabells en el llambreig,
es deneja la faç
i deixa anar el seu cant
just quan el vell campanar
                                        toca l'albada.
El poble desperta en la veu coneguda
com si fora rosada.



Disset de maig de 2016

divendres, 20 de maig del 2016


Va davant meu en les tardes que plou
la inconeguda, la sense paraula.
Als ulls s'aboca mon cor de bell nou.
Josep Carner

Com ho fa el coratge que perceps
en la part fràgil i forta de la meva mirada,
dóna'm un mot
i lleva'm la vida sencera,
que els murs s'han ennegrit
de tanta pluja i tanta pena.
Dóna'm un mot
per rentar-ho tot de descreences
i et pugui llegir dins la closca del poema,
tot net i tot nou.
Dóna'm un mot
i em destriaré
                     delicadament
en cada lletra del teu alè
que té aquell remot regust a deler.



Nou de maig de 2016

dijous, 19 de maig del 2016


Ara és el temps tan delicat
que, en ésser nit fresqueja.
Josep Carner


Sense cap més propòsit que el de fer
la crema del somni,
volto dins la llum blanca
i em faig lliure
de la tenebra del fosquejar.
Tot el sentir clareja
com el besllum del dia
que banya el paisatge d'un cos
que m'emparaula una dansa
quan es fa acord dins la meva plana.



Nou de maig de 2016

dimecres, 18 de maig del 2016


Com teranyina que s'esfilagarsa
així se'n va tot el meu dol mesquí,
ara que arreu veiem esllavissar-se
la gota blava, deixondir-se el bri.
Josep Carner

Es fa constància del distanciar
entre el temps i els costums
                                          i retorno,
sentint-me insensatament innocent
a les hores que em duen
els records d'antigues fugides.
Quan arriba l'horabaixa
vull restar amb la teva aroma,
aquella que em retorna
al jardí humil de gessamí
i no sentir cobejança
del cant de les orenetes
que sempre retornen amb mi
per amitjanar primaveres.



Nou de maig de 2016

dimarts, 17 de maig del 2016


Plou sens gens d'esforç, aquesta tarda...
Martí i Pol

Avui, he vist una solitud desconeguda.
Estava trista
                     més del que jo ho estat mai.
Tot és massa antic per etzibar,
 sempre anant i revenint,
vol un clos estable.
No vol més desert ni navegar sola
com si fos un espectre, reu d’ella mateixa.
Em traspassa  una llança d’aflicció però sé
que si he de lliurar-me per amarar-la
es dissoldrà a les meves mans,
submergint-se al boscany de la meva ànima.



Cinc de maig de 2016

dilluns, 16 de maig del 2016


Més que altre cosa t'hauria de temptar
aquell que aniràs descobrint com més t'apropis
al vell mirall consuetudinari.
Martí i Pol

No t'adones que l'orgull
es nodreix de tu
distraient la teva ànima?
L'hauràs de matar,
si és que encara no t'has permès
fer el viatge que et durà al viure.
T'adonaràs, en el solc del temps
que provoca esgarrifances,
dels colors que dansen
i en el llampec de l'espill
et veuràs una mirada encesa i humil.
Despropòsits de renúncia al punt d'honor,
cansada estàs de fugir de la teva ombra.



Cinc de maig de 2016

diumenge, 15 de maig del 2016


A cops,
la solitud es redescobreix
al llindar de la cambra,
jeu a l'ombra de la porta,
frontera de qui la ignora.
A cops,
permeto que envaeixi
aquell petit espai de l'ànima
que sé que,
només restarà una estona.
I cantem, cantem i cantem,
fins que ella s'esvaneix
amb la claror del somni.



Quatre de maig de 2016