divendres, 21 d’octubre de 2016


Espavila aquesta mena de bressoleig
d'un tren que no et permet dormir,
sinó badar encara més les ninetes,
per observar discretament,
les inconegudes cares
que sotgen el moviment de la teva ploma
amb l'afany de saber
si escrius d'elles o de tu mateixa.
Tens una melodia encapsada a l'oïda
que et fa lleuger tot el camí,
que de mica en mica, restarà rere teu
i penses en  tot allò que t'espera.
Voldries escriure amb la celeritat
que du la llum que avui et rutila
per acabar aquest poema,
abans no fineixi aquest quotidià trajecte.


Trenta de maig de 2016