divendres, 14 d’octubre de 2016

Quan el teu record aprèn i desaprèn
per on creuar el riu de la vida,
deses l’orgull amagat,
secretament,
als indret a on ni tu mateixa
el podràs recuperar mai.
I a cada pas,
sacseges un bocí d’ell,
fent-lo oblit a la memòria.
Cada matí et rentes la mirada
amb el naufragi del darrer jorn
i assoleixes els reptes de les creences
a on s’havia extraviat la fe.
La incertesa vol el teu ofec
però et tempta l’esper de ser tu mateix.


© Carme Mitjavila