dimarts, 15 de desembre de 2015

Aquest vespre, la lluna plena brilla arborada
amb la intensitat de milions de lluernes que surten
dels camps per il·luminar-me l’assossegada nit.
Surto a la balconada per llançar-li un bes
a un gèlid vent que presentment no tresca el cor
que calenta l’aire, per dur-lo  ben prop de tu
del teu fred jaç, per escalfar-te l’ànima.
Somric, cansada d’una altra jornada, quan et penso
en la dolçor del teu conegut rostre, que dibuixa
dels teus ulls el nostre bell somni, que no és cap altre,
que el desig que tenim d’estimar-nos
                                                        l’un de l’altre.


Vint-i-sis de novembre de 2015