dilluns, 7 de desembre de 2015

Trenca la matinada com si no hagués estat nit,
trenca l’albada i s’allunya la lluna de mi.
Trenca aquest fred que glaça el temps que
trencarà l’ossada de qui és solà al llit.
Trenca la ploma i gita torbada la plana blanca.
Trenca abocada l’angoixa, al suc de la memòria.
Trenca la gola per llançar-li a l’oreig un gemec.
Trenca la nota que trenca el silenci que
                                                            tot ho trenca.


Vint-i-quatre de novembre de 2015