Sóc blanc de les teves paraules,
punt de mira sóc, el teu,
que va més enllà de l'aire.
Dispares els teus mots com dards
que es claven just allà, en el meu respirar.
Duen aquell verí que no mata,
només dulcifica els moments
en la lletania d'aquesta tarda,
a on sembla que els blaus surin
del fons a on sóc arrelada.
I la terra s'ennegreix,
mentre Tu i Jo dansem
difosos en el temps
que s'escapa.
Divuit d'abril de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada