dissabte, 6 de febrer de 2016

En l’instant en que em sento caure a l’avern
la lluna em projecta en un llambrec
i m’agafo a ell desesperadament
i em faig raig i broll d’esperança
per gaudir del Sol que no ha mort i viu en mi.

La miro i li suplico un sol desig:
- No em deixis caure un altre cop,
no deixis que es malmeti el sentiment,
que presa i encesa
                            Sóc d’ell.
                         


Vint-i-set de gener de 2016