dissabte, 20 de febrer de 2016


Retrobo el corriol
d'antigues petjades d'una infantesa
fent una drecera molt recta.
Camino i veig com es torça el camí
que pertanyia a l'adolescència.
Després, un salt que no vull recordar.
Em trobo meditant a la fi d'aquest tram,
i sent conscient torno al transitar
dessobre la tolla inconsciència
– aquest cop de puntetes –
sentint-me ballarina,
aprenenta d'uns balls
                                 que donen vida.
I aquesta és la dansa que em fa sentir viva.
I visc el somrís  d'aquest viure.



Setze de febrer de 2016