Sento les teves petjades a la teulada
on s’esguarden els somnis,
i sento el teu miol
que em crida a badar la finestra
perquè restis així,
arraulit a mi,
ocupant l’espai ofert.
Ens fem zoologia de mots i paraules
mentre em danses amb una ploma que duies
la darrera vegada
que sempre és avui.
I danso la llibertat del vol
que em dóna aquest viure.
Vint de febrer de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada